El passat dia 18, en una de les llevades intempestives del petit Joan, que llavors tenia 9 dies d’edat, se’m va acudir, després de canviar-li els bolquers i deixar-lo al pit de l’Emma, escapar-me a veure sortir el sol al massís del Garraf. L’objectiu era agafar una mica de distància amb la meva nova condició de pare, fer-hi un parell de tombs i, de pas, explorar una part que ja feia temps que tenia fitxada del PR C-37. Els resultats: la constatació de la profunda felicitat i l’agraïment que sento pel fet que l’embaràs hagi arribat a bon port i el tancament d’una proposta de circuit pel nord del Parc Natural del Garraf que crec que és molt llaminera i que us detallo a continuació. Es tracta d’una versió molt més àmplia i completa d’una passejada al voltant del castell d’Olivella que vaig ressenyar en aquest bloc fa tres o quatre mesos, que combina els millors retalls de les nombroses sortides que he fet per aquella zona durant els últims dos anys (per això hi ha fotos de diversos moments de l’any).
L'excursió comença molt a prop d'Olivella. Podem deixar el cotxe vora la carretera en un parell de llocs òptims per aparcar que hi ha uns metres abans del camí que surt a l’esquerra cap a Cal Montaner (senyalitzat amb les marques grogues i blanques del PR C-37), uns 300 metres abans d'arribar al poble. Comencem a caminar per aquest camí i de seguida deixem a l’esquerra la masia de Cal Montaner (150 m), l’única casa habitada que veurem en tot el trajecte, entre unes vinyes esplèndides i amb uns margallons i uns fruiters magnífics davant. Al cap de cinc minuts, deixarem a la dreta el PR C-37, pel qual baixarem més tard de tornada cap al cotxe, i anirem fent via entre boscos més o menys joves de pi blanc fins al pla de Santasusanna (180 m), un lloc idíl•lic dominat per aquest mas, al qual ens podem acostar per un camí que hi puja i tafanejar una mica entre les escletxes del portal (que, per cert, té un forat per on s’hi pot entrar, però no seré jo qui us animi a saltar-vos un principi bàsic de la nostra societat per admirar les meravelles i les curiositats de l’interior d’aquesta propietat privada semiabandonada... oi?).
Des de Santasusanna agafem cap a l’est el GR que hi passa i anem guanyant alçada, primer suaument per un fondo força humit i frondós, i després d’una manera més pronunciada muntanya amunt fins a la Llaureda (358 m), des d’on el camí careneja fins a la pista que va d’Olesa de Bonesvalls a Can Grau. Un cop arribats a la pista, hi baixarem 30 o 40 metres fins un retomb a l’esquerra, del qual surt, recte, el camí que puja fins a la Mola, un corriol dret però no gens antipàtic que ens durà al cim d’aquesta muntanya emblemàtica del Garraf (537 m), des d’on, en un dia clar, veurem bona part del Prepirineu i del Pirineu català, per no parlar de les vistes privilegiades que hi ha de la plana de Vilanova, del Penedès i, evidentment, de Montserrat i d’altres serres del Prelitoral.
Baixarem de la Mola per on hem pujat, però, a mig camí de la pista, en un lloc on el descens fa un descans, trencarem cap a la dreta per acostar-nos a l’avenc de l’Esquerrà (340 m), un dels més espectaculars del massís, tant per la seva profunditat (305 metres, que el situa com la quarta cavitat més fonda de Catalunya) com per l’aspecte del forat, d’un magnetisme vertiginós. El lloc de l’avenc és perfectament visible a l’esquerra de la pista anant cap a Olesa. Després, agafarem de nou la pista cap al sud, en direcció a Can Grau, deixarem a l'esquerra el camí de la Mola i la dreta el que hem fet des de Santasusanna, i aviat arribarem al trencall cap a la dreta del PR C-37 (línies grogues i blanques), que ens durà, en un descens exquisit, entre alsines, pins i conreus abandonats, al camí de Cal Montaner, des d’on serem a deu minuts del cotxe. Abans, però, rebrem per la dreta el camí del castell d’Olivella i, si ens hi fixem, veurem, a prop d’aquesta cruïlla, una formació rocosa coneguda com el Barret del Rector (175 m), que sembla talment un dolmen, però que, segons aquest estudi que he trobat a la xarxa, es tracta d’una broma de l’Atzar; igualment, es mereix aturar-s’hi un moment i veure les formes tan característiques de la roca calcària pròpia del massís. Una mica més endavant, quan ja haguem arribat al camí on començàvem a caminar, poc abans de Cal Montaner, hi ha la cova de Cal Montaner (150 m), que queda a la dreta del camí, a l’altra banda de la riera de Begues. Si ens hi fixem, trobarem el corriolet que hi baixa. Val la pena acostar-s’hi (són dos minuts de baixada). Com que no sortien al mapa, he marcat el Barret del Rector i la cova de Cal Montaner amb uns quadrats verds numerats amb un 1 i un 2 respectivament.
Quant als temps d’aquesta excursió, a un pas relaxat (però sense comptar les parades), més o menys es triga dues hores o dues i mitja a pujar a la Mola passant per Santasusanna, i el mateix per baixar-ne comptant la visita a l’avenc de l’Esquerrà. En total, doncs, 4 o 5 hores de caminar més les parades que vulguem anar fent pel camí. Per tant, la sortida es pot plantejar perfectament com una excursió d’un matí, o bé, si es vol, es pot dinar uns bons entrepans ben regadets amb vi de la terra i estar-s’hi tot el dia. No cal dir que si és estiu és més recomanable començar ben aviat i desistir de quedar-se a dinar, ja que a les hores centrals d’un dia de juliol o agost allò és un forn. Ara bé, a qualsevol altre moment de l’any, o a l’estiu mateix si es comença a trenc d’alba (i sobretot si ha plogut recentment), aquesta sortida és una delícia i una mostra ben significativa del que és el nord del massís del Garraf.
Temps total de la sortida: 4 o 5 hores (sense comptar parades).
Dificultat: Baixa.
[Apunt: Per a aquesta i altres excursions, val molt la pena comprar-se el mapa de l'Alpina "Massís del Garraf".]
Imatges
[El pla de Santasusanna al mes de febrer, amb el mas al fons.]
[El sol ixent rere la Mola, la matinada del passat 18 de juny.]
[Un pi incomprensible s’agafa a la roca, a prop de l’avenc de l’Esquerrà. L'Emma, al seu torn, agafa el tronc botit del pi com una pilota d'handbol.]
[Es difícil captar en una fotografia l’espant de l’avenc de l’Esquerrà; s’hi ha d’anar.]
[Quan ha plogut, el massís és generós, i floreix en abundància i amb varietat. Quan vaig arribar a casa, l’Emma em va fer veure que, accidentalment, havia fotografiat l’insecte que es veu a la dreta de la flor pol•linitzant-la. Per fortuna, doncs, tindrem noves generacions d’aquesta floreta. Per cert: premi per qui em digui com es diuen la flor i l’insecte.]
[Un altre contrallum de matinada, amb una altra flor lila preciosa.]
[Al tram del PR C-37 (o “sender d’Olivella”), el bosc fa anys que ha envaït els antics conreus de vinya, però aquesta es resisteix a desaparèixer del tot: es torna silvestre i s’enfila als pins. Això sí que és capacitat d’adaptació! Doble premi per qui em digui de quina varietat es tracta.]
[Si els arqueòlegs diuen que el Barret del Rector no és un dolmen, jo me’ls crec; però no puc evitar estranyar-me de l’habilitat de l’Atzar i dels elements per crear un monument lític d’una aparença tan inequívocament humana.]
[I també m’estranya que un abric tan ben parit com la cova de Cal Muntaner no fos habitat en edats pretèrites. Sí que es van trobar, però, restes arqueològiques en una altra cavitat que també surt en aquesta foto, però que queda amagada entre la vegetació, damunt de la de Cal Muntaner. Es tracta de la cova del Tramper, d’accés impracticable. L’estudi que esmentava abans en diu el següent: «En el seu interior foren localitzades restes humanes, ceràmica feta a mà, llisa; un esclat de sílex i un botó de petxina piramidal. La cova del Tramper, a l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya està catalogada com una “cova natural d’inhumació col•lectiva, amb una cronologia del Neolític Antic Postcardial (-4000/-3000) i de l’Edat del Bronze (-1800/-650)”.» Doncs això: sembla que la presència i l’activitat humanes no són cap novetat pels voltants del mas de Cal Montaner.]
