A mig camí

L'escapada d'agost a Casa d'Arro va tornar a estar a l'alçada de les expectatives pel que fa a desconnexió del dia a dia i va ser d'allò més oportuna per fugir de la xafogor canicular d'aquestes últimes setmanes, però des del punt de vista estrictament muntanyenc va fer paleses les limitacions que comporta trescar amb un nen de deu quilos a l'esquena quan no s'està prou en forma. A les tres sortides que vam fer ens vam quedar a mig camí, tot i que, a base de rebaixar els objectius, cada caminada va anar sent més satisfactòria.

SENY A L'ARTIGA DE LIN
El primer dia de muntanyisme caut vam intentar pujar al coll dels Aranesos des de l'Artiga de Lin, però el barranc des Pois tenia un parell de passos que ens van semblar temeraris amb el petit Joan com a factor desequilibrant (físicament, vull dir); es va imposar el seny i vam decidir girar cua i acostar-nos, seguint tota la romeria de famílies, als Uelhs deth Joeu. Maco perquè sí, però massa transitat en ple agost. Això sí: hi ha ganes de tornar-hi, perquè la vista de la Forcanada, el Malh dera Artiga i la Tuca Blanca des de baix és una de les postals imprescindibles del Pirineu català, i perquè, calculant angles amb el mapa de l'Alpina, la vista que s'ha de tenir de la Maladeta des de dalt deu fer que valgui la pena qualsevol esforç (però no qualsevol risc, com era el cas).

MANCA DE CAMES AL VENTOSA
Després va venir la sortida més bonica a parer meu, que sóc un enamorat del granit (amablement arrodonit o amb enormes blocs refotuts, m'és igual, aquesta pedra, pel color, pel tacte, per l'adherència, m'agrada): el refugi Ventosa i Calvell des de la presa de Cavallers. El que passa és que un altre cop va resultar un pèl frustrant, ja que l'objectiu (tal com ja avançava a l'última entrada) era força més ambiciós: Cavallers - Ventosa - Port de Colomers. No va poder ser. Un altre cop, el maleït seny em va fer escoltar-me el cos quan tot just havíem deixat enrere el refugi i vam decidir avortar l'atac al port i aturar-nos a gaudir una estona del paisatge absolutament privilegiat que envolta el Ventosa i Calvell. Hi vaig passar fa cinc anys un dia de pluja i boira, però ja em vaig ensumar que amb el cel clar allò havia de ser esplèndid, i aquest cop la intuïció no em va fallar: el paisatge que envolta aquest refugi el converteix en un lloc de culte per a qualsevol granitòman amb ínfules de pirineista com un servidor. Total: que ens vam quedar un altre cop a mig camí, però, com a succedani, vam dinar entre el granit i l'herba amb vistes al Besiberri, a Tumeneia, i a la vall de Colieto... I, per si això fos poc, després vam anar a estirar una mica les cames pels estanys de Travessani, amb les precioses agulles i el pic del mateix nom a mà dreta, les parets de Tumeneia a mà esquerra i el Montardo al fons. Semblàvem uns nens en una botiga de llaminadures, però el pes (mai més ben dit) de la responsabilitat ens va fer girar cua i tornar cap al cotxe. La baixada té dues parts: una de molt divertida per anar fent saltirons pel granit i una de força avorrida un cop s'arriba a l'embassament de Cavallers, el flanqueig del qual, de pujada, encara fa gràcia, però de baixada es fa pesadot. Tot plegat, una sortida molt maca i un lloc amb moltes possibilitats d'ascensions i travesses meravelloses.
Total: 5 hores (45' de flanqueig de l'embassament de Cavallers i de pujada al pletiu de Riu Malo + 1h 30' des d'allà fins al refugi Ventosa i Calvell + 1h d'esplendor a l'herba + 1h de vagareig pels estanys de Travessani + 1h 45' del refugi fins al cotxe, al pàrquing de Cavallers).

TURISTES A CÀMERA LENTA FINS AL LLONG
I a la tercera va anar la vençuda. Si no s'acompleixen els objectius, cal rebaixar-los: taxi des de Boí fins al planell d'Aigüestortes i passejadeta fins a l'estany Llong, passant pel refugi del mateix nom. Malgrat que per aquestes dates sembli la Rambla de les Flors, Aigüestortes no deixa de ser un lloc idíl·lic; el refugi del Llong, igual que el Ventosa, és molt agradable per aturar-s'hi a fer un Aquarius fresquet (el meu estiu a l'antic refugi de Colomers, on no hi havia neveres, em fa ser molt agraït amb aquests detalls tèrmics); i l'estany Llong és un d'aquells llocs que, per anar-hi amb canalla petita, és d'allò més agraït. Tot plegat, una excursioneta eminentment bucòlica (ara bé, si us agraden les sortides qualificables amb aquest adjectiu, vegeu si us plau l'entrada sobre el Catllaràs que vaig fer l'any passat).
Ah, sí, els temps: 1h 30' de pujada des de la parada de taxis fins a l'estany + 1h de baixada + el que calgui de refrescament de gola al refugi i d'esbarjo pastoril a l'estany.

Imatges
Aquestes tres passejades són tan irrisòries que, dibuixades en un mapa, fan una mica de vergonyeta i tot, així que aquest cop m'estalvio la molèstia i em remeto a Google Maps o a Via Michelin per l'acostament als pàrquings respectius (l'Artiga de Lin, presa de Cavallers i central de taxis de la Vall de Boí) i al bon sentit comú dels lectors d'aquest bloc per arribar a les destinacions proposades, ajudats sempre d'un bon mapa de l'Alpina, que sempre fa companyia. Sí que vull afegir, però, algunes imatges de la sortida que va donar més de si fotogràficament, la del refugi Ventosa i Calvell.

La il·lusió que li va fer a l'Emma veure un tritó pirinenc per primera vegada (jo tampoc no n'havia vist mai cap) va il·luminar el primer graó d'ascensió, de camí cap el pletiu de Riu Malo, en un moment en què un plugim emprenyador ens va fer pensar a tornar enrere. Hauria estat un error, perquè després va fer un dia perfecte. Com diria Lou Reed a la seva cançó, "estic content d'haver-lo passat amb tu".

De vegades, una retirada a temps és una derrota dolça. Tal com tinc les cames ara mateix, pujar al port de Colomers amb el Joan hauria estat una matada; quedar-nos en aquest lloc, sota del refugi, a donar-li el dinar, amb el massís (i en aquest cas aquesta paraula pren tot el seu sentit) de Besiberri i la serra de Tumeneia de fons va ser una retirada gloriosa.

Pot semblar una mica absurd posar una foto tan semblant a l'anterior, però volia il·lustrar l'ubicació privilegiada del refugi Ventosa i Calvell, el més bonic a parer meu d'aquesta zona del Parc Nacional, ja que Restanca i Colomers queden massa a prop de sengles preses, i el Llong queda una mica enclotat. A més, per dins, és d'allò més agradable, i va ser una grata sorpresa trobar-m'hi la Cristina, amb qui havia treballat a Colomers i que ara treballa aquí. Una salutació per ella si mai llegeix això!

A jutjar pel posat clàssic que presenta en aquesta foto, l'Emma, fresca com una rosa, sí que hauria pujat còmode fins al port de Colomers (i fins al tuc de la Serreta, que era l'objectiu final secret d'aquesta sortida). L'estany Negre, sota mateix del refugi Ventosa i Calvell, és una massa d'aigua impressionant, la pinzellada definitiva d'uns 360 graus de paisatge incommensurable.

Les agulles de Travessani. Va valer la pena acostar-se a l'estany de Travessani, a deu minutets del refugi. Quan veig aquestes agulles, em sap greu no haver-me iniciat en l'escalada. No sé si encara hi sóc a temps.

Besiberri, 1907. Fent el burro amb la càmera compacta digital i els prismàtics, vaig trobar una manera de fer fotos que fa que semblin fetes a principis de segle, i d'aquí em va sorgir l'ambiciosa idea de preparar una entrada sobre l'expedició de l'Institut d'Estudis Catalans a la vall de Boí l'any 1907 per inventariar les joies del romànic que cent anys més tard han estat reconegudes per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat. Aquella odissea d'Arties fins a Caldes de Boí pel port de Colomers amb mules i amb 90 quilos de material fotogràfic em té el cor pres.

El Catllaràs

D'ADJECTIUS I TOPÒNIMS ANÒNIMS

A dues hores pelades en cotxe des de Vilanova, m’he trobat un lloc on he entès en profunditat la paraula “bucòlic”. Superficialment, és un mot certament lleig, d’aquells que no s’adiuen gens amb el seu significat: sembla un dolor intestinal. No és tan bèstia com “orgasme” (que, per ser el que és, sona a error gramatical), però s’hi acosta. Sonoritats a part, “bucòlic” és, segons el DIEC, “relatiu o pertanyent a la vida i ocupació dels pastors”. Però, com que la definició oficial no em satisfà gaire més que la fonètica del mot, per mi, després d'una excursió que hi vaig fer l’altre dia, “bucòlic” és el Catllaràs, un massís entre el Berguedà i el Ripollès que, de fet, no ha sigut cap sorpresa, ja que ha demostrat estar a l’alçada de les grans expectatives que me n’havia creat un senyor de Sant Julià de Cerdanyola (un poble que jeu en un plec de les faldilles d’aquelles muntanyes). Es tracta de l’Ignasi Serra, un amic de l’Emma, estadístic com ella i guia de muntanya en potència, que ja m’ha recomanat altres sortides ressenyades en aquest bloc.

I la meteorologia em va donar l'oportunitat de conèixer l’adjectiu “bucòlic” amb les ulleres de prop i amb les de lluny, perquè mitja excursió va transcórrer per una boira bastant espessa que m’obligava a fixar-me en tot allò que tenia a la vora: els brancams dels arbres, la neu bruta i la terra tova de la fosa, les gemmes prenyades de primavera... Al migdia, però, es va aixecar la nuvolada i vaig poder ampliar el camp visual: amb una sensació d’eixamplament al pit que semblava amor a raig, vaig anar a parar a un prat ple de rierols corrent pertot arreu i envoltat d’un bosc vell i sa com n’he vist pocs a Catalunya; finalment, veia els petits cims que m’havia estat mirant al mapa, cada un amb el seu nom, probablement batejats pels pastors: les roques d’Arderiu, el roc del Joc, el de la Mare de Déu, el turó de les Dameses...

Permeteu-me aquí una digressió sobre la toponímia, però és que és al·lucinant com els pastors (i altres namers anònims de la muntanya, com ara caçadors, pescadors dels llacs o traginers), per una barreja de necessitat i d’ociositat, han anat posant nom al llarg de mil·lennis (els topònims bascos del Pallars i l’Aran en són testimonis) a cada pedra i a cada pla del Pirineu. Llacs, fonts, rierols, pales, obagues, solanes, prats, pics, colls, serres, boscos, arbres... Res no s’ha escapat de l’índex dels habitants d’aquestes muntanyes, per molt abandonades que puguin semblar algunes avui. Només als llocs més inaccessibles hi ha alguns cims secundaris que, quan hi van arribar els primers alpinistes, es van trobar que no tenien nom, i els van batejar. A Colomers, per exemple, hi ha un bony al mig del Circ que no tenia nom quan s’hi van establir els guardes del refugi; és una muntanyeta que queda eclipsada pels tucs que envolten l’olla de Colomers, però vista des del refugi tenia una presència massa prominent com per a romandre innominada, i només va caler que un llamp hi matés unes vaques perquè es convertís en el Tossal dels Ossos, que és com avui surt als mapes. Quan els mateixos que li havien posat el nom (el guarda i el cuiner) m’ho van explicar, em va agradar haver pogut viure de tan a prop aquest granet de sorra en el procés essencialment humà de posar nom a les coses. Després, em van explicar un reguitzell de noms més que havien posat ells, com el collet del Be Mort (sempre temes molt alegres) o l’Agulla Lara (que és el nom de la filla del guarda), molts dels quals surten als cartogràfics de l’Alpina. Des de llavors, encara em miro els mapes amb més passió.

Déu n’hi do com me’n vaig per les branques. Millor que us deixi amb les fotos i amb la descripció tècnica de l’excursió, per si us animeu a fer-la. El Catllaràs és, certament, una escapada molt recomanable: com passa amb gairebé totes les que porto ressenyades en aquest bloc, sembla mentida que un lloc tan excepcional caigui tan a prop de casa. Posem-nos patriòtics: que paratges com el Joc de Pilota (un prat amb el topònim del qual també n’hi ha per sucar-hi pa) estiguin a dues hores de la platja del Far de Vilanova demostra que vivim en un país de puta mare. Geomorfològicament parlant, vull dir.


DESCRIPCIÓ TÈCNICA DE LA SORTIDA:

A les 7:40h vaig sortir de Vilanova i a les 9:40h vaig aparcar al Santuari de Falgars (passant per l’Eix del Llobregat i desviant-me’n a Sant Julià de Cerdanyola). Amb tota la calma d’anar parant a fer fotos i de flipar-me amb totes les petites coses a què m’obligava a fixar-me la boira (això va marcar el ritme lent de tota l’excursió), vaig passar pel Camp de l’Ermità a les 10.20h, em vaig plantar al coll de Sant Miquel a les 11:15h i, després d’un intent de pujar al Serrat Negre frustrat per la quantitat de neu tova que hi havia al vessant occidental d’aquella muntanya (i pel fet que havia deixat incomprensiblement les raquetes al cotxe), vaig arribar al pla de Catllaràs a les 12h i vaig pujar al roc de Catllaràs (1.685 m), on vaig fer una parada per menjar-me quatre galetes. D’allà, vaig arribar al Prat Xispedor (que al mapa surt com a Gespedor, però que, per allò del meu entusiasme per la toponímia popular, m’estimo més citar-lo segons l’anomena el paisà Ignasi Serra) a les 12:50h, passant per la magnífica Font Assedegosa. A les 13:40h era al Joc de Pilota, des d’on em vaig enfilar al Roc de la Mare de Déu (1.615 m, 14h). Després d’haver-ne admirat les vistes (la boira ja s’havia aixecat), vaig baixar a dinar al mateix Joc de Pilota (14:30h), i, baixant per un camí que no surt al mapa (però que he procurat marcar aproximadament a la ruta que us proveeixo aquí sota) i que passa per unes mines abandonades, em vaig plantar al cotxe a les 16:40h. A les 19h era a Vilanova un altre cop. Total: 11 horetes molt ben aprofitades (7 hores de caminada + 4 de cotxe).

Només queda apuntar que, encara que jo la fes a peu, aquesta excursió, en ple hivern, també es pot fer íntegrament amb raquetes (excepte la pujada al Roc de la Mare de Déu). La prova és que, malgrat que es mou per alçades mitjanes (entre els 1.200 i els 1.700 metres), a finals de març encara hi havia llocs on, sense raquetes, m'enfonsava fins més amunt del genoll.


[He marcat en groc el tram de camí que no surt al mapa de l’Alpina. Comença al prat Xispedor i està marcat amb uns senyals carbasses.]


AMB LES ULLERES DE PROP I DE LLUNY
Unes imatges del Catllaràs a finals de març


[El brancam d’un pi imponent al Camp de l’Ermità. Lluny de ser un destorb, la boira dóna molt de joc per fer fotos.]


[Un arxipèlag de fulles mortes damunt la neu vella.]


[Les mateixes fulles de l’arxipèlag tal com devien ser ara fa un any. Les gemmes són potència pura, vida reconcentrada i tibant, com una panxa de prenyada.]


[La neu és delatora. Quan arriba la primavera i deixen de caure noves capes blanques damunt del mantell, és molt fàcil veure rastres de l’activitat animal arreu. Petjades, excrements o, com en aquest cas, les restes d’un banquet d’esquirols, queden retratats a la pel·lícula glaçada.]


[L’abundància de zones planes fa que al Catllaràs el bosc hi creixi fort i sa. Fa goig passejar-hi.]


[Vora la Font Assedegosa, aquesta salamandra es mostra contenta que l’hivern, pam a pam, vagi cedint terreny a la primavera.]


[Al Prat Xispedor, la boira es va aixecar definitivament i vaig començar a caminar més lleuger, com si m’hagués tret un pes de sobre.]


[A més del sentit de la paraula “bucòlic”, també vaig aprendre exactament què és una “xemeneia” en la terminologia muntanyenca. Aquesta és la que, sense dificultats, cal superar per enfilar-se al Roc de la Mare de Déu.]


[Bodegó neobucòlic. L’entrepà, la motxilla i les cantimplores de vi i d’aigua, al Joc de Pilota.]


[L’ull d’una mina de carbó. Diria que, concretament, és la mina del Moreno. M’imagino que els miners també tenen alguna cosa a dir en això de posar noms a aquestes muntanyes.]


[Epíleg. Baixant, paro a fer un tallat en un bar de Cal Rosal, a prop de Berga. Per a un habitant de l’extraradi barceloní (que, ens agradi o no, és el que és Vilanova avui dia), no deixa de sorprendre entrar en un bar i veure un grup de paletes i manobres parlant un català que, per ignorància, solem associar amb la pagesia. M’acosto al racó de la premsa i veig que haig de triar entre un Telva i una revista de cotxes. Per pudor, agafo la de cotxes, i, què voleu que us digui, em va fer molta gràcia aquesta patinada editorial del “modelo en negrita”. Per altra banda, aquella estona del tallat és una prova que anant a la muntanya no només s’aprenen noms de pedres i floretes, sinó que també es conreen disciplines tan insospitades com “lo más avanzado del mercado nipón en materia de vehículos eléctricos”. En casos com aquest, em tranquil·litza recordar que el saber no ocupa lugar.]

Un estofat de memòria

EL PRETEXT

Parlar de cuina en un bloc de muntanya pot semblar fora de lloc, però crec que la meva estada al refugi de Colomers l’estiu de 2006 ho pot arribar a justificar. Si fem números, veureu que és una excusa prou sòlida: hi vaig treballar des del 9 de juny fins al 16 de setembre, sis dies a la setmana, i cada dia fèiem una olla per als hostes de tres quilos i mig de llenties. Total: després d’haver cuinat 315 quilos de llenties en tres mesos, crec que tinc un bon pretext per parlar de llenties allà on em surti dels nassos. A més, què millor que un bon estofat al vespre, després d’una sortida?

De moment, procuraré estar-me d’estendre’m sobre les misèries i la glòria de Colomers (poques coses em van deixar indiferent de viure en aquell lloc), però, ja que hi som, faré una breu ressenya d’una de les excursions més dures i més maques que hi vaig fer en un dels dies lliures: el tuc de Bergús des d’Espot.


[El refugi de Colomers a l'única foto digital que en tinc, que sembla que comenci a cobrir-la el tel de la memòria.]


LES LLENTIES

A Colomers.
Els elevats costos de la provisió per helicòpter i la considerable rancior del guarda feien que les llenties de Colomers fossin del tipus que ma mare anomenava “llenties vídues”, és a dir sense tall. El procés culinari també era espartà: en una olla a pressió de dimensions notables, posàvem set o vuit pastanagues, dos o tres pebrots, un parell de cebes grosses, unes quantes patates (tot mal tallat), no sé si una o dues cabeces d’alls senceres, tres quilos i mig de llenties, un reguitzell de culleradetes d’avecrem en pols (18, si no recordo malament) i aigua que ho cobrís tot cinc o sis dits; tapàvem l’olla i la posàvem al foc al màxim fins que xiulava, moment en què posàvem el piu de la tapa, abaixàvem el foc al mínim i ho deixàvem coure... 35 minuts? 40? Sembla mentida que la memòria jugui aquestes males passades. En fi, les llenties sortien bastant bé segons l’escala preu-esforç-resultat i feien el fet per a un excursionista exhaust; en termes absoluts, però, eren tedioses. Òbviament, nosaltres ens cuinàvem les nostres coses.

A casa.
Si la xarcuteria més propera és a 200 metres de casa vostra, i no a 20 quilòmetres (i si heu de cuinar per a tres o quatre comensals, i no per a trenta o quaranta), us recomano aquesta altra recepta, que ara mateix tinc al foc (heus aquí la veritable raó d’aquesta entrada al bloc): sofregim una ceba ratllada i mig pebrot vermell tallat en juliana, juntament amb uns quants talls de botifarra blanca i negra, xoriço i cansalada; al cap de cinc minutets, retirem la botifarra, la deixem en un plat a part, i tirem a l’olla un parell de tomàquets ratllats i dos o tres grans d’all aixafats; deixem que tot es faci una mica, fins que perdi l’aigua i agafi la textura densa del sofregit madur; llavors, hi tirem un raig de vi blanc i un de conyac, ensumem llaminerament els vapors d’alcohol que pugen i, quan aquests deixin de picar al nas, tirem mig quilo de llenties, les cobrim generosament amb aigua (sobretot si no les hem posat unes hores en remull, ja que llavors se’n beuran molta), hi tirem sal i les deixem coure una hora llarga. Cinc minuts abans d’apagar el foc, tornem a posar a l’olla la botifarra que havíem apartat. Si un cop llestes les deixem reposar dues o tres hores, encara seran més bones. I si les fem el dia abans d’anar a fer una bona caminada, probablement ens animarà l’excursió pensar-hi i, després, les recordarem durant molt de temps.


BATALLETES/1: EL BERGÚS (des del pàrquing d’Espot)

Miraré de ser breu (probablement sense èxit) perquè no tinc ni fotos (encara no tenia càmera digital) ni indicacions de temps (fa tres anys i no vaig prendre notes). Només recordo que vam començar a caminar per allà les 9 i hi vam estar fins ben bé les 8 del vespre (parades incloses, òbviament). És una excursió llarga i amb un pas una mica difícil per a muntanyistes cagats com jo, però és un tast molt representatiu del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Bellesa a raig.

L’Emma m’havia vingut a veure al refugi en cotxe (bé, fins on es pot arribar en cotxe, a Banhs de Tredòs), i això ens va permetre anar a dormir a Espot i, l’endemà, acostar-nos al pàrquing del prat de Pierró (1.640 m), a l’entrada del Parc Nacional. Allà vam començar a tirar i vam parar al refugi Ernest Mallafré, on ens vam menjar un parell d’entrepans de truita que havien de servir de combustible per a tot el dia.

Del refugi, vam pujar per l’esquerra de l’estany de Sant Maurici fins a les Marrades del Port, on vam agafar un camí cap a la dreta que planeja per damunt del llac. Aquest caminet-mirador du al GR-11. El vam agafar cap a l’esquerra fins a l’estany del Port de Ratera, per una pujada continuada, amb uns paisatges ja menys diàfans, però sorprenents. En arribar a aquest estany, vam agafar un caminet cap a l’esquerra marcat per fites de pedres entre blocs, acostant-nos a la canal del Crabes, l’únic pas compromès de l’excursió. És una canal força dreta i que es desfà bastant. Haig de dir que, a mitja canal, vaig desprendre amb el peu un rocot de mig metre que va passar a tota castanya a dos pams de l’Emma, que anava temeràriament cinc o sis metres per sota meu (aquí vam demostrar poca experiència). L’ensurt em va deixar amb les cames tremolant en un lloc bastant fill de puta perquè et fallin les cames, mentre l’Emma, que sempre ha demostrat més valor que jo en aquestes situacions, buscava un altre pas grimpant per unes roques que feien mala pinta. Ho vam passar malament. L’únic que ens consolava era saber que baixaríem per l’altra banda de la muntanya, molt més practicable, i, efectivament, quan vam ser dalt, un planell desèrtic ens va semblar el paradís. L’ajudant del guarda d’Amitges (un tal Willy) m’havia dit que era un lloc molt especial, on queda alguna parella de perdiu blanca. De perdius, no en vam veure, però el lloc era ben estrany: sobtava veure tot allò tan pla i tan sec després d’haver passat per llocs tan costeruts i amb aigua per tot arreu. El silenci era lunar.

Des del planell del Crabes, el tuc de Bergús (2.845 m) era un bony que el vam pujar pràcticament corrent. Un cop dalt, les vistes del circ de Colomers i de totes les muntanyes del Pallars, la Ribagorça i la Vall d’Aran són per quedar-s’hi una estona. Però, com sol passar, el vent al cim era fred i es feia tard, així que vam tirar avall cap a l’estany de Bergús, on vam parar a descansar una estona i ens hi vam banyar. Recordo que eren quarts de cinc o així. Quan fa sol, l’aigua gelada només és desagradable al principi, i quan surts s’està molt bé. El cos (que ja el teníem destrossat i encara havíem de tornar fins al cotxe) ho agraeix i és la millor manera d’agafar forces.

Després de l’estany, ens tocava un corriolet força antipàtic fins al Portarró d’Espot. Al mapa, sembla que planegi, i ho fa, però d’una manera cansosa, amb pujadetes i baixadetes; allò que en ciclisme en diuen un “terreno rompepiernas”. Una vegada al Portarró, que és un lloc molt amable, de seguida vam ser un altre cop a les Marrades del Port, on hauríem pogut baixar per on havíem pujat, però vam decidir (jo no sé quines forces teníem aleshores, dec haver envellit molt) tornar a passar pel mirador i baixar per l’altra cantó del llac. Va valer la pena, perquè a prop de l’estany de Ratera vam veure unes daines molt gracioses en un lloc netament bucòlic, i després, baixant cap a la riba del llac, vam passar per la cascada de Ratera, que és un bon salt d’aigua. Des d’allà, ja només quedava una horeta de passejada per prats i boscos d’avets fins al cotxe. La sensació en arribar al pàrquing la descriuen molt bé les últimes paraules de l’avi d’un amic meu: “Jodido pero contento”.

Un cop a Espot, ens vam treure les botes de caminar i ens vam posar les d’endrapar a Casa Juquim (no sé quina de les dues accions va ser més plaent). No tenien llenties, però sí una olla pallaresa i un civet de senglar que van aconseguir atipar-nos (cosa que no era fàcil després d’una trescada així i amb un entrepà i quatre galetes amb xocolata que ja feia hores que l’estómac havia oblidat). I tot, si no recordo malament, per 12 o 14 euros per cap. Un excel•lent per Casa Juquim.


[He posat unes fletxes cutres per indicar el sentit de la marxa per aquest recorregut en vuit. En vermell, la canal del Crabes, un pas una mica xungo; tot i que un dels companys del refugi, el Marc, s'ho va passar "pipa" baixant-hi, demostrant un cop més que allò que per uns són tigres, per altres són mixetes. I és bo que així sigui.]

PD: Rellegint aquesta entrada abans de penjar-la, m’adono que conté una dosi excessiva de “batalletes” que m’incomoda una mica. Espero que el bon lector que hagi arribat fins aquí (i aprofito l’avinentesa per agrair-li la paciència) sàpiga disculpar-me, però és que, tal com deu estar la muntanya ara mateix amb la nevada, millor que tiri d’experiències llunyanes per mantenir viu el bloc.