dilluns, 29 d’agost del 2011

A mig camí

L'escapada d'agost a Casa d'Arro va tornar a estar a l'alçada de les expectatives pel que fa a desconnexió del dia a dia i va ser d'allò més oportuna per fugir de la xafogor canicular d'aquestes últimes setmanes, però des del punt de vista estrictament muntanyenc va fer paleses les limitacions que comporta trescar amb un nen de deu quilos a l'esquena quan no s'està prou en forma. A les tres sortides que vam fer ens vam quedar a mig camí, tot i que, a base de rebaixar els objectius, cada caminada va anar sent més satisfactòria.

SENY A L'ARTIGA DE LIN
El primer dia de muntanyisme caut vam intentar pujar al coll dels Aranesos des de l'Artiga de Lin, però el barranc des Pois tenia un parell de passos que ens van semblar temeraris amb el petit Joan com a factor desequilibrant (físicament, vull dir); es va imposar el seny i vam decidir girar cua i acostar-nos, seguint tota la romeria de famílies, als Uelhs deth Joeu. Maco perquè sí, però massa transitat en ple agost. Això sí: hi ha ganes de tornar-hi, perquè la vista de la Forcanada, el Malh dera Artiga i la Tuca Blanca des de baix és una de les postals imprescindibles del Pirineu català, i perquè, calculant angles amb el mapa de l'Alpina, la vista que s'ha de tenir de la Maladeta des de dalt deu fer que valgui la pena qualsevol esforç (però no qualsevol risc, com era el cas).

MANCA DE CAMES AL VENTOSA
Després va venir la sortida més bonica a parer meu, que sóc un enamorat del granit (amablement arrodonit o amb enormes blocs refotuts, m'és igual, aquesta pedra, pel color, pel tacte, per l'adherència, m'agrada): el refugi Ventosa i Calvell des de la presa de Cavallers. El que passa és que un altre cop va resultar un pèl frustrant, ja que l'objectiu (tal com ja avançava a l'última entrada) era força més ambiciós: Cavallers - Ventosa - Port de Colomers. No va poder ser. Un altre cop, el maleït seny em va fer escoltar-me el cos quan tot just havíem deixat enrere el refugi i vam decidir avortar l'atac al port i aturar-nos a gaudir una estona del paisatge absolutament privilegiat que envolta el Ventosa i Calvell. Hi vaig passar fa cinc anys un dia de pluja i boira, però ja em vaig ensumar que amb el cel clar allò havia de ser esplèndid, i aquest cop la intuïció no em va fallar: el paisatge que envolta aquest refugi el converteix en un lloc de culte per a qualsevol granitòman amb ínfules de pirineista com un servidor. Total: que ens vam quedar un altre cop a mig camí, però, com a succedani, vam dinar entre el granit i l'herba amb vistes al Besiberri, a Tumeneia, i a la vall de Colieto... I, per si això fos poc, després vam anar a estirar una mica les cames pels estanys de Travessani, amb les precioses agulles i el pic del mateix nom a mà dreta, les parets de Tumeneia a mà esquerra i el Montardo al fons. Semblàvem uns nens en una botiga de llaminadures, però el pes (mai més ben dit) de la responsabilitat ens va fer girar cua i tornar cap al cotxe. La baixada té dues parts: una de molt divertida per anar fent saltirons pel granit i una de força avorrida un cop s'arriba a l'embassament de Cavallers, el flanqueig del qual, de pujada, encara fa gràcia, però de baixada es fa pesadot. Tot plegat, una sortida molt maca i un lloc amb moltes possibilitats d'ascensions i travesses meravelloses.
Total: 5 hores (45' de flanqueig de l'embassament de Cavallers i de pujada al pletiu de Riu Malo + 1h 30' des d'allà fins al refugi Ventosa i Calvell + 1h d'esplendor a l'herba + 1h de vagareig pels estanys de Travessani + 1h 45' del refugi fins al cotxe, al pàrquing de Cavallers).

TURISTES A CÀMERA LENTA FINS AL LLONG
I a la tercera va anar la vençuda. Si no s'acompleixen els objectius, cal rebaixar-los: taxi des de Boí fins al planell d'Aigüestortes i passejadeta fins a l'estany Llong, passant pel refugi del mateix nom. Malgrat que per aquestes dates sembli la Rambla de les Flors, Aigüestortes no deixa de ser un lloc idíl·lic; el refugi del Llong, igual que el Ventosa, és molt agradable per aturar-s'hi a fer un Aquarius fresquet (el meu estiu a l'antic refugi de Colomers, on no hi havia neveres, em fa ser molt agraït amb aquests detalls tèrmics); i l'estany Llong és un d'aquells llocs que, per anar-hi amb canalla petita, és d'allò més agraït. Tot plegat, una excursioneta eminentment bucòlica (ara bé, si us agraden les sortides qualificables amb aquest adjectiu, vegeu si us plau l'entrada sobre el Catllaràs que vaig fer l'any passat).
Ah, sí, els temps: 1h 30' de pujada des de la parada de taxis fins a l'estany + 1h de baixada + el que calgui de refrescament de gola al refugi i d'esbarjo pastoril a l'estany.

Imatges
Aquestes tres passejades són tan irrisòries que, dibuixades en un mapa, fan una mica de vergonyeta i tot, així que aquest cop m'estalvio la molèstia i em remeto a Google Maps o a Via Michelin per l'acostament als pàrquings respectius (l'Artiga de Lin, presa de Cavallers i central de taxis de la Vall de Boí) i al bon sentit comú dels lectors d'aquest bloc per arribar a les destinacions proposades, ajudats sempre d'un bon mapa de l'Alpina, que sempre fa companyia. Sí que vull afegir, però, algunes imatges de la sortida que va donar més de si fotogràficament, la del refugi Ventosa i Calvell.

La il·lusió que li va fer a l'Emma veure un tritó pirinenc per primera vegada (jo tampoc no n'havia vist mai cap) va il·luminar el primer graó d'ascensió, de camí cap el pletiu de Riu Malo, en un moment en què un plugim emprenyador ens va fer pensar a tornar enrere. Hauria estat un error, perquè després va fer un dia perfecte. Com diria Lou Reed a la seva cançó, "estic content d'haver-lo passat amb tu".

De vegades, una retirada a temps és una derrota dolça. Tal com tinc les cames ara mateix, pujar al port de Colomers amb el Joan hauria estat una matada; quedar-nos en aquest lloc, sota del refugi, a donar-li el dinar, amb el massís (i en aquest cas aquesta paraula pren tot el seu sentit) de Besiberri i la serra de Tumeneia de fons va ser una retirada gloriosa.

Pot semblar una mica absurd posar una foto tan semblant a l'anterior, però volia il·lustrar l'ubicació privilegiada del refugi Ventosa i Calvell, el més bonic a parer meu d'aquesta zona del Parc Nacional, ja que Restanca i Colomers queden massa a prop de sengles preses, i el Llong queda una mica enclotat. A més, per dins, és d'allò més agradable, i va ser una grata sorpresa trobar-m'hi la Cristina, amb qui havia treballat a Colomers i que ara treballa aquí. Una salutació per ella si mai llegeix això!

A jutjar pel posat clàssic que presenta en aquesta foto, l'Emma, fresca com una rosa, sí que hauria pujat còmode fins al port de Colomers (i fins al tuc de la Serreta, que era l'objectiu final secret d'aquesta sortida). L'estany Negre, sota mateix del refugi Ventosa i Calvell, és una massa d'aigua impressionant, la pinzellada definitiva d'uns 360 graus de paisatge incommensurable.

Les agulles de Travessani. Va valer la pena acostar-se a l'estany de Travessani, a deu minutets del refugi. Quan veig aquestes agulles, em sap greu no haver-me iniciat en l'escalada. No sé si encara hi sóc a temps.

Besiberri, 1907. Fent el burro amb la càmera compacta digital i els prismàtics, vaig trobar una manera de fer fotos que fa que semblin fetes a principis de segle, i d'aquí em va sorgir l'ambiciosa idea de preparar una entrada sobre l'expedició de l'Institut d'Estudis Catalans a la vall de Boí l'any 1907 per inventariar les joies del romànic que cent anys més tard han estat reconegudes per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat. Aquella odissea d'Arties fins a Caldes de Boí pel port de Colomers amb mules i amb 90 quilos de material fotogràfic em té el cor pres.

dilluns, 15 d’agost del 2011

El reproductor interior / 3

OUR MOTHER THE MOUNTAIN
Fent la bossa per pujar a passar uns dies a Casa d'Arro (Montanui, Ribagorça), em comença a sonar al reproductor interior una tonada que m'ha acompanyat en moments de baixona muntanyenca: capvespres esperant que es faci fosc en un refugi, trams massa llargs de pista de tornada cap al cotxe, paradetes de repòs abans de fer un coll que fa mandra... En aquesta mena d'instants de vegades s'engega el "play" i comença a sonar la guitarra acústica de Townes Van Zandt arrossegant les notes d'"Our Mother the Mountain".
El disc homònim és una joia del folk jondo i un company molt fiable per les hores tristes o per quan ve de gust un chute de melancolia. I ara a l'ordinador l'escolto, i quines ganes que tinc de ser allà dalt! Prometo un parell o tres de ressenyes d'excursions a la tornada: Cavallers - Ventosa - Port de Colomers amb el Joan a l'esquena serà el plat fort. Ja us ho explicaré.

dilluns, 1 d’agost del 2011

Una matinal pel Garraf més amable

Aprofitant les temperatures clements d'aquest juliol gloriós que ha fet, em vaig escapar un matí amb el Joan a l'esquena a fer un tomb pel castell d'Olivella i Santasusanna. Si bé aquesta zona manca del component més agrest i de l'atractiu geològic que abunda al sud del massís, no cal dir que els bosquets de pi blanc i les vinyes que hi trobem la converteixen en un lloc ideal per anar a estirar les cames aquells dies que fa mandra enfrontar-se als grans desnivells i a l'aspror del Garraf més "autèntic".


[Font: Mapa - Guia excursionista MASSÍS DEL GARRAF, Editorial Alpina.] Excepte un caminet que no surt al mapa (que he marcat en groc aquí) i que constituïa la part d'"exploració" d'aquesta caminada de tres hores, la resta de camins que vaig percórrer ja han estat ressenyats en aquest blog a les entrades "Menú de degustació pel nord del Garraf" i "Volta al castell d'Olivella". El passeig va anar més o menys com us explicaré ara.

Vaig deixar el cotxe en un lloc ideal per aparcar que hi ha a la vora de la carretera d'Olivella, uns 500 metres abans d'arribar al poble, a prop d'una corba des de la qual surt el camí que du a Can Montaner. Vaig agafar aquest camí i, passat can Montaner, en una corba molt tancada, vaig agafar un camí senyalitzat que, seguint el recorregut del PR C-37, du cap al barret del Rector, una formació geològica que sembla un dolmen, però que no és obra de l'ésser humà. A l'alçada d'aquesta curiositat quasimegalítica, vaig trencar cap a l'esquerra per enfilar el camí que puja cap a la masia del Rector i el castell d'Olivella. Poc abans de les restes d'aquest mas, hi ha un trencall a mà dreta que, en cosa de 100 metres, ens durà a una font que és un dels pocs punts d'aigua constants que conec al massís del Garraf. M'avergonyeixo de no saber-ne el nom, i val a dir que els de l'Alpina aquí no han estat atents, ja que és un error que un lloc tan bonic i tan perfecte per aturar-s'hi a esmorzar no surti al mapa (jo l'he marcat amb un punt blau). Ja veureu que no té pèrdua: el trencall es troba a mitja pujada, just abans de la corba marcada cap a l'esquerra que fa el camí, i de seguida s'arriba a la font esmentada, que us agrairia molt, si esteu llegint això i sabeu com se diu, que me'n diguéssiu el nom. Després de parar i esmorzar als safarejos d'aquesta font, vaig continuar la pujada fins al coll des d'on s'accedeix al castell d'Olivella (que queda a mà esquerra), però no vaig pujar al castell, sinó que vaig tirar cap a la dreta en missió exploratòria d'un camí que surt d'aquest coll i que, tal com jo m'imaginava (ja que tampoc surt al mapa -un altre lapsus perdonable dels nois de l'Alpina-), després de pujar una mica més i de planejar una estona cap a la dreta, va a enllaçar amb el GR 92.3. Un cop arribat al GR, en comptes de tirar cap amunt per anar cap a la Mola, com que veia que se'm faria tard, vaig tirar cap avall en direcció a Santasusanna. Al cap d'una estona, vaig veure les vinyes i l'imponent mas (gairebé un petit poble) que les domina des de dalt d'un roc. Santasusanna és un lloc canònicament bonic, però em sembla que ja en vaig parlar a les entrades esmentades d'aquest bloc, així que continuem: després de deixar el casalot i el camí que hi accedeix a mà dreta, vaig seguir els senyals que indicaven el camí de mas Vendrell, en pujada suau, deixant a mà dreta el coll de Trencaportells (un lloc ben maco, també), i, en arribar a una corba tancada cap a la dreta, vaig abandonar el camí que m'hauria dut directament a Can Montaner i, com que tenia ganes de cansar-me una miqueta més, vaig enfilar el camí que puja cap a mas Vendrell i el collet del castell d'Olivella des d'aquesta altra banda. De nou al collet, aquest cop sí que vaig pujar a les ruïnes del castell un moment per gaudir de les extenses vistes que s'hi tenen. Després, vaig tornar a baixar cap al cotxe pel mateix camí de la masia del Rector, passant per vora la font, pel barret del Rector i per Can Montaner. Tot plegat, com deia, unes tres horetes de passejada molt recomanable.


Amb tres dents i mitja, el meu fill Joan treballa un rosegó de pa als safarejos de la font de la qual no conec el nom perquè no surt al mapa. Qui me'l diu? Us ho agrairia enormement!


Els sabaters, un insecte tan comú als gorgs dels rius i les rieres de Catalunya, són tota una raresa en un lloc tan mancat de punts d'aigua permanents com el Garraf. I no sé pas on es devien amagar quan vaig fotografiar aquests safarejos completament glaçats l'hivern passat. Em sembla que tinc els mateixos dubtes que el Holden Caulfield a El Vigilant en el camp de sègol: "I live in New York, and I was thinking about the lagoon in Central Park, down near Central Park South. I was wondering if it would be frozen over when I got home, and if it was, where did the ducks go? I was wondering where the ducks went when the lagoon got all icy and frozen over. I wondered if some guy came in a truck and took them away to a zoo or something. Or if they just flew away." En aquest cas, l'opció del camió queda descartada, però la pregunta és la mateixa que es fa l'heroi de J. D. Salinger. Si em dieu el nom de la font i m'expliqueu on van els sabaters quan es glacen els safarejos, us faig un monument.


Posats a fer presentacions, aquest és el pare del petit Joan de la foto anterior, un servidor, convenientment borrós darrere d'aquesta meravella de teranyina. Com que el camí que no surt al mapa és poc transitat (malgrat que està prou trepitjat com perquè la malesa no molesti massa i sigui còmode caminar-hi), presenta una gran riquesa de teranyines d'aquelles emprenyadores que se t'enganxen a la cara. Sap una mica de greu passar-hi i haver de fer malbé la feina dels aràcnids, uns animals realment fascinants.


Petiteses. No em cansaré de repetir-ho: el Garraf és un lloc que, per gaudir-ne, cal fixar-se en les petites coses. I aquest funambulista n'és un exemple preciós.


Aquest és un dels nombrosos fruiters abandonats que hi ha al voltant de mas Vendrell. A la ressenya de "Volta al castell d'Olivella" ja demanava si algú sabia quin arbre és aquest, però com que allò era a l'hivern, no hi havia fulles, així que ara us ho torno a demanar i aporto més informació gràfica per facilitar-vos el favor. Aquí sota, per més senyes, teniu una foto de les fulles de més a prop. Si algú em diu el topònim de la font, el lloc d'hivernació dels sabaters i el nom d'aquest arbre... Anava a dir una grolleria: diguem que li ho agrairé profusament.