El Puigpedrós i els Engorgs

DEFENSA DELS MOMENTS (UNA MIQUETA) CRÍTICS A LA MUNTANYA

Després d'una ascensió fàcil al Puigpedrós des del refugi de Malniu, l'Emma i jo, en la nostra primera escapada a muntanya sense el petit Joan, ens vam engrescar i, malgrat que anàvem amb calça curta i que véiem a ull nu com es formaven unes nuvolades notables, vam decidir baixar per l'altra banda i fer tota la carena del circ dels Engorgs abans de tornar cap al refugi. No cal dir que ens va enganxar el xàfec de ple i que, durant un parell d'hores, vam caminar xops fins al moll de l'os i passant un fred que ens va garratibar tots els músculs (començant pels de la cara, que costava de parlar i tot). Però no podia ser d'una altra manera: abans de portar el nen a la motxilla, totes les nostres excursions tenien el seu moment crític, així que a la retrobada amb els nostres costums jovenívols no hi podia faltar aquella estona de maleir l'instant en què has decidit complicar-te la vida quan el seny et deia que giressis cua. Per altra banda, les espectaculars ullades dels paisatges poc trepitjats de la carena dels Engorgs entre la boira, les perdius blanques (encara molt brunes a aquesta època de l'any) que vam tenir la sort de veure a la tosseta de l'Esquella i les eugues impertèrrites als plans de la portella dels Engorgs van fer que aquesta excursió fos de les que recordarem tota la vida. I és que, a la muntanya, els mals tràngols (si són lleus i no tenen conseqüències, que són els que li solen passar al muntanyista caut que us escriu) valen molt la pena, per allò de la superació personal i, sobretot, perquè ens mostren una altra cara del Pirineu.


DESCRIPCIÓ

Vam sortir del refugi de Malniu (2130 m) després d'haver-hi fet nit (menjar raonable, servei deficient -perquè hi havia una sola persona, molt apta i atenta, però insuficient-, preu una mica excessiu) a la no gens muntanyenca hora de les 8:30h. GR-11 amunt, a les 8:45h arribàvem a la bifurcació cap al Puigpedrós. Després de perdre el "camí recomanat", vam decidir, mirant el mapa, tirar amunt camp a través fins al coll de Molleres (9:30h), des d'on vam enllaçar amb la carena del serrat de les Perdius Blanques i, de nou al camí fitat, vam arribar, després d'una pujada menys dura d'allò que semblaven indicar les línies de nivell, a l'extens pla de les Molleres del Puipedrós (deu ser una meravella amb neu -ja tenim objectiu de raquetes per aquest hivern-). Per aquell pla tan agraït ens vam acostar al mugronet del Puigpedrós (2914 m) i ens hi vam enfilar, fresquíssims, a les 10:30h. Ens vam estar al cim 20 minutets, celebrant-lo amb un Twix i un parell de fotos. Un cop allà dalt, la idea inicial era baixar per la portella de Meranges directament cap al refugi dels Engorgs, i el banc de boira que pujava de la vall així ho recomanava, però la carena fàcil i alhora majestuosa que envolta aquell circ lacustre era molt temptadora, així que ens vam passar tota la baixada cap a la portella mirant-nos els dos elements del dilema, la carena i la boira, i discutint si tocava o no tocava fer tot el tomb al circ. I va resultar que sí que tocava, així que des de la portella de Meranges (11:20h, 2633 m) vam tirar amunt cap al primer pic dels Engorgs (11:50h, 2818 m), i avall cap al primer coll (12h), i amunt cap al segon pic dels Engorgs (12:15h, 2827 m), i cap al segon coll (12:20h). La muntanyeta russa (amb algun lloc que calia posar les mans, però sense cap perill ni cap pas aeri) va fer un repós a la tosseta de l'Esquella (12:30h, 2871 m), on s'obre un pla amable com el del Puigpedrós, si bé més petit. Allà vaig pensar que aquell era un lloc ideal per a la perdiu blanca i, tal com vaig formular aquest pensament, vaig sentir l'Emma: "Mira, perdius!"; en vaig copsar el perfil un momentet, però de seguida van marxar corrents. Per sort, baixant de la tosseta, les vam tornar a veure, fent aquell vol curt que fan, amb les ales ja una mica blanques (em pensava que a aquesta època encara serien del tot brunes), i la veritat és que ens va fer molta il·lusió. Però els dies de vi i roses d'aquella excursió estaven a punt d'acabar-se, perquè al collet de Sant Vicenç (12:45h) es va girar un aire inconfusiblement humit i, després d'un parell de plovisquejos, just quan arribàvem a la portella dels Engorgs (13:15h), va començar a ploure, i li va fotre de valent durant gairebé tota la baixada (de nou pel GR-11, sort que el camí estava marcat!) fins al refugi dels Engorgs (13:50h, refugi no guardat un pèl auster, però molt raonable, amb una taula ferma, llar de foc rudimentària i lliteres). Totalment xops i refredats, vam entrar al refugi, on vam coincidir amb dos nois molt amables que ens van oferir una bóta de vi negre que ens l'hauríem ventilat sencera. Dinats amb el pícnic correcte (si no fos pel plàtan verdíssim) que ens havien preparat al Malniu, vam emprendre la tornada a les 14:20h. El tram del GR-11 entre Engorgs i Malniu és pesat, però almenys havia deixat de ploure, i mica en mica les cames van recuperar el to, de manera que, passada la crisi de fred i humitat, vam arribar la mar de contents al refugi de Malniu a les 16:20h.

[Font: Mapa-Guia excursionista CERDANYA, Editorial Alpina.]
Al mapa hi ha marcat també el trajecte, d'uns 20 minuts, des del refugi fins on havíem deixat el cotxe per estalviar-nos els 2 euros que costa aparcar al refugi mateix. Francament, no val la pena: deprés de tot el tute, hauríem agraït molt tenir el cotxe allà mateix... Ens fem grans.


Imatges

El coll de Molleres amb el Cadí al fons. Com la majoria d'excursions al voltant de la Cerdanya, aquesta és una sortida generosíssima de vistes, fins i tot en un dia aspre com el que ens va fer.

El roc Colom (des de la portella de Meranges) és una d'aquelles dents pirinenques que, si sapigués escalar, m'agradaria molt enfilar-m'hi.

Pujant al primer pic d'Engorgs per la carena del circ, l'Emma s'atura per admirar les muntanyes de la coma de Campcardós (al fons).

La coma de Campcardós, preciosa des de la carena, és un altre objectiu per gastar raquetes aquest hivern (si és que es digna a arribar l'hivern).

L'alternança de carenes i pics drets amb extensos plans alçats (aquest, el de la tosseta de l'Esquella, a més de 2800 metres) és un dels grans atractius d'aquesta sortida. Un parell de minuts després d'aquesta foto vam veure les perdius blanques.

Les eugues (aquí en format panoràmic, com a les grans pel·lícules d'en David Lean, però en tamany i boira de regust Béla Tarr -deixeu-me ser una mica pedant, que estic molt orgullós d'aquesta foto-), esperant estoicament el xàfec als altiplans de la serra de l'Esquella.

Recordo l'Abel Torner, el pagès de la Bastida, una masia a prop de Prullans on jo feia estades els estius de l'adolescència. Un que dia vam anar a buscar un vedell que s'havia perdut i, anant jo de paquet a la seva Montesa, vam arribar a un collet des d'on es veien les muntanyes entre la vall de la Llosa i la de Meranges, em va dir: "Són braves, aquestes muntanyes". I quan al cap d'uns anys li explicava que havia passat pels Engorgs fent el GR-11, vaig veure (l'única vegada en ma vida) que se li humitejaven els ulls d'emoció, i em va repetir que eren "braves, aquelles muntanyes", i que per allà hi havia perdius blanques. Quanta raó que tenia!

A mig camí

L'escapada d'agost a Casa d'Arro va tornar a estar a l'alçada de les expectatives pel que fa a desconnexió del dia a dia i va ser d'allò més oportuna per fugir de la xafogor canicular d'aquestes últimes setmanes, però des del punt de vista estrictament muntanyenc va fer paleses les limitacions que comporta trescar amb un nen de deu quilos a l'esquena quan no s'està prou en forma. A les tres sortides que vam fer ens vam quedar a mig camí, tot i que, a base de rebaixar els objectius, cada caminada va anar sent més satisfactòria.

SENY A L'ARTIGA DE LIN
El primer dia de muntanyisme caut vam intentar pujar al coll dels Aranesos des de l'Artiga de Lin, però el barranc des Pois tenia un parell de passos que ens van semblar temeraris amb el petit Joan com a factor desequilibrant (físicament, vull dir); es va imposar el seny i vam decidir girar cua i acostar-nos, seguint tota la romeria de famílies, als Uelhs deth Joeu. Maco perquè sí, però massa transitat en ple agost. Això sí: hi ha ganes de tornar-hi, perquè la vista de la Forcanada, el Malh dera Artiga i la Tuca Blanca des de baix és una de les postals imprescindibles del Pirineu català, i perquè, calculant angles amb el mapa de l'Alpina, la vista que s'ha de tenir de la Maladeta des de dalt deu fer que valgui la pena qualsevol esforç (però no qualsevol risc, com era el cas).

MANCA DE CAMES AL VENTOSA
Després va venir la sortida més bonica a parer meu, que sóc un enamorat del granit (amablement arrodonit o amb enormes blocs refotuts, m'és igual, aquesta pedra, pel color, pel tacte, per l'adherència, m'agrada): el refugi Ventosa i Calvell des de la presa de Cavallers. El que passa és que un altre cop va resultar un pèl frustrant, ja que l'objectiu (tal com ja avançava a l'última entrada) era força més ambiciós: Cavallers - Ventosa - Port de Colomers. No va poder ser. Un altre cop, el maleït seny em va fer escoltar-me el cos quan tot just havíem deixat enrere el refugi i vam decidir avortar l'atac al port i aturar-nos a gaudir una estona del paisatge absolutament privilegiat que envolta el Ventosa i Calvell. Hi vaig passar fa cinc anys un dia de pluja i boira, però ja em vaig ensumar que amb el cel clar allò havia de ser esplèndid, i aquest cop la intuïció no em va fallar: el paisatge que envolta aquest refugi el converteix en un lloc de culte per a qualsevol granitòman amb ínfules de pirineista com un servidor. Total: que ens vam quedar un altre cop a mig camí, però, com a succedani, vam dinar entre el granit i l'herba amb vistes al Besiberri, a Tumeneia, i a la vall de Colieto... I, per si això fos poc, després vam anar a estirar una mica les cames pels estanys de Travessani, amb les precioses agulles i el pic del mateix nom a mà dreta, les parets de Tumeneia a mà esquerra i el Montardo al fons. Semblàvem uns nens en una botiga de llaminadures, però el pes (mai més ben dit) de la responsabilitat ens va fer girar cua i tornar cap al cotxe. La baixada té dues parts: una de molt divertida per anar fent saltirons pel granit i una de força avorrida un cop s'arriba a l'embassament de Cavallers, el flanqueig del qual, de pujada, encara fa gràcia, però de baixada es fa pesadot. Tot plegat, una sortida molt maca i un lloc amb moltes possibilitats d'ascensions i travesses meravelloses.
Total: 5 hores (45' de flanqueig de l'embassament de Cavallers i de pujada al pletiu de Riu Malo + 1h 30' des d'allà fins al refugi Ventosa i Calvell + 1h d'esplendor a l'herba + 1h de vagareig pels estanys de Travessani + 1h 45' del refugi fins al cotxe, al pàrquing de Cavallers).

TURISTES A CÀMERA LENTA FINS AL LLONG
I a la tercera va anar la vençuda. Si no s'acompleixen els objectius, cal rebaixar-los: taxi des de Boí fins al planell d'Aigüestortes i passejadeta fins a l'estany Llong, passant pel refugi del mateix nom. Malgrat que per aquestes dates sembli la Rambla de les Flors, Aigüestortes no deixa de ser un lloc idíl·lic; el refugi del Llong, igual que el Ventosa, és molt agradable per aturar-s'hi a fer un Aquarius fresquet (el meu estiu a l'antic refugi de Colomers, on no hi havia neveres, em fa ser molt agraït amb aquests detalls tèrmics); i l'estany Llong és un d'aquells llocs que, per anar-hi amb canalla petita, és d'allò més agraït. Tot plegat, una excursioneta eminentment bucòlica (ara bé, si us agraden les sortides qualificables amb aquest adjectiu, vegeu si us plau l'entrada sobre el Catllaràs que vaig fer l'any passat).
Ah, sí, els temps: 1h 30' de pujada des de la parada de taxis fins a l'estany + 1h de baixada + el que calgui de refrescament de gola al refugi i d'esbarjo pastoril a l'estany.

Imatges
Aquestes tres passejades són tan irrisòries que, dibuixades en un mapa, fan una mica de vergonyeta i tot, així que aquest cop m'estalvio la molèstia i em remeto a Google Maps o a Via Michelin per l'acostament als pàrquings respectius (l'Artiga de Lin, presa de Cavallers i central de taxis de la Vall de Boí) i al bon sentit comú dels lectors d'aquest bloc per arribar a les destinacions proposades, ajudats sempre d'un bon mapa de l'Alpina, que sempre fa companyia. Sí que vull afegir, però, algunes imatges de la sortida que va donar més de si fotogràficament, la del refugi Ventosa i Calvell.

La il·lusió que li va fer a l'Emma veure un tritó pirinenc per primera vegada (jo tampoc no n'havia vist mai cap) va il·luminar el primer graó d'ascensió, de camí cap el pletiu de Riu Malo, en un moment en què un plugim emprenyador ens va fer pensar a tornar enrere. Hauria estat un error, perquè després va fer un dia perfecte. Com diria Lou Reed a la seva cançó, "estic content d'haver-lo passat amb tu".

De vegades, una retirada a temps és una derrota dolça. Tal com tinc les cames ara mateix, pujar al port de Colomers amb el Joan hauria estat una matada; quedar-nos en aquest lloc, sota del refugi, a donar-li el dinar, amb el massís (i en aquest cas aquesta paraula pren tot el seu sentit) de Besiberri i la serra de Tumeneia de fons va ser una retirada gloriosa.

Pot semblar una mica absurd posar una foto tan semblant a l'anterior, però volia il·lustrar l'ubicació privilegiada del refugi Ventosa i Calvell, el més bonic a parer meu d'aquesta zona del Parc Nacional, ja que Restanca i Colomers queden massa a prop de sengles preses, i el Llong queda una mica enclotat. A més, per dins, és d'allò més agradable, i va ser una grata sorpresa trobar-m'hi la Cristina, amb qui havia treballat a Colomers i que ara treballa aquí. Una salutació per ella si mai llegeix això!

A jutjar pel posat clàssic que presenta en aquesta foto, l'Emma, fresca com una rosa, sí que hauria pujat còmode fins al port de Colomers (i fins al tuc de la Serreta, que era l'objectiu final secret d'aquesta sortida). L'estany Negre, sota mateix del refugi Ventosa i Calvell, és una massa d'aigua impressionant, la pinzellada definitiva d'uns 360 graus de paisatge incommensurable.

Les agulles de Travessani. Va valer la pena acostar-se a l'estany de Travessani, a deu minutets del refugi. Quan veig aquestes agulles, em sap greu no haver-me iniciat en l'escalada. No sé si encara hi sóc a temps.

Besiberri, 1907. Fent el burro amb la càmera compacta digital i els prismàtics, vaig trobar una manera de fer fotos que fa que semblin fetes a principis de segle, i d'aquí em va sorgir l'ambiciosa idea de preparar una entrada sobre l'expedició de l'Institut d'Estudis Catalans a la vall de Boí l'any 1907 per inventariar les joies del romànic que cent anys més tard han estat reconegudes per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat. Aquella odissea d'Arties fins a Caldes de Boí pel port de Colomers amb mules i amb 90 quilos de material fotogràfic em té el cor pres.

Un estofat de memòria

EL PRETEXT

Parlar de cuina en un bloc de muntanya pot semblar fora de lloc, però crec que la meva estada al refugi de Colomers l’estiu de 2006 ho pot arribar a justificar. Si fem números, veureu que és una excusa prou sòlida: hi vaig treballar des del 9 de juny fins al 16 de setembre, sis dies a la setmana, i cada dia fèiem una olla per als hostes de tres quilos i mig de llenties. Total: després d’haver cuinat 315 quilos de llenties en tres mesos, crec que tinc un bon pretext per parlar de llenties allà on em surti dels nassos. A més, què millor que un bon estofat al vespre, després d’una sortida?

De moment, procuraré estar-me d’estendre’m sobre les misèries i la glòria de Colomers (poques coses em van deixar indiferent de viure en aquell lloc), però, ja que hi som, faré una breu ressenya d’una de les excursions més dures i més maques que hi vaig fer en un dels dies lliures: el tuc de Bergús des d’Espot.


[El refugi de Colomers a l'única foto digital que en tinc, que sembla que comenci a cobrir-la el tel de la memòria.]


LES LLENTIES

A Colomers.
Els elevats costos de la provisió per helicòpter i la considerable rancior del guarda feien que les llenties de Colomers fossin del tipus que ma mare anomenava “llenties vídues”, és a dir sense tall. El procés culinari també era espartà: en una olla a pressió de dimensions notables, posàvem set o vuit pastanagues, dos o tres pebrots, un parell de cebes grosses, unes quantes patates (tot mal tallat), no sé si una o dues cabeces d’alls senceres, tres quilos i mig de llenties, un reguitzell de culleradetes d’avecrem en pols (18, si no recordo malament) i aigua que ho cobrís tot cinc o sis dits; tapàvem l’olla i la posàvem al foc al màxim fins que xiulava, moment en què posàvem el piu de la tapa, abaixàvem el foc al mínim i ho deixàvem coure... 35 minuts? 40? Sembla mentida que la memòria jugui aquestes males passades. En fi, les llenties sortien bastant bé segons l’escala preu-esforç-resultat i feien el fet per a un excursionista exhaust; en termes absoluts, però, eren tedioses. Òbviament, nosaltres ens cuinàvem les nostres coses.

A casa.
Si la xarcuteria més propera és a 200 metres de casa vostra, i no a 20 quilòmetres (i si heu de cuinar per a tres o quatre comensals, i no per a trenta o quaranta), us recomano aquesta altra recepta, que ara mateix tinc al foc (heus aquí la veritable raó d’aquesta entrada al bloc): sofregim una ceba ratllada i mig pebrot vermell tallat en juliana, juntament amb uns quants talls de botifarra blanca i negra, xoriço i cansalada; al cap de cinc minutets, retirem la botifarra, la deixem en un plat a part, i tirem a l’olla un parell de tomàquets ratllats i dos o tres grans d’all aixafats; deixem que tot es faci una mica, fins que perdi l’aigua i agafi la textura densa del sofregit madur; llavors, hi tirem un raig de vi blanc i un de conyac, ensumem llaminerament els vapors d’alcohol que pugen i, quan aquests deixin de picar al nas, tirem mig quilo de llenties, les cobrim generosament amb aigua (sobretot si no les hem posat unes hores en remull, ja que llavors se’n beuran molta), hi tirem sal i les deixem coure una hora llarga. Cinc minuts abans d’apagar el foc, tornem a posar a l’olla la botifarra que havíem apartat. Si un cop llestes les deixem reposar dues o tres hores, encara seran més bones. I si les fem el dia abans d’anar a fer una bona caminada, probablement ens animarà l’excursió pensar-hi i, després, les recordarem durant molt de temps.


BATALLETES/1: EL BERGÚS (des del pàrquing d’Espot)

Miraré de ser breu (probablement sense èxit) perquè no tinc ni fotos (encara no tenia càmera digital) ni indicacions de temps (fa tres anys i no vaig prendre notes). Només recordo que vam començar a caminar per allà les 9 i hi vam estar fins ben bé les 8 del vespre (parades incloses, òbviament). És una excursió llarga i amb un pas una mica difícil per a muntanyistes cagats com jo, però és un tast molt representatiu del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Bellesa a raig.

L’Emma m’havia vingut a veure al refugi en cotxe (bé, fins on es pot arribar en cotxe, a Banhs de Tredòs), i això ens va permetre anar a dormir a Espot i, l’endemà, acostar-nos al pàrquing del prat de Pierró (1.640 m), a l’entrada del Parc Nacional. Allà vam començar a tirar i vam parar al refugi Ernest Mallafré, on ens vam menjar un parell d’entrepans de truita que havien de servir de combustible per a tot el dia.

Del refugi, vam pujar per l’esquerra de l’estany de Sant Maurici fins a les Marrades del Port, on vam agafar un camí cap a la dreta que planeja per damunt del llac. Aquest caminet-mirador du al GR-11. El vam agafar cap a l’esquerra fins a l’estany del Port de Ratera, per una pujada continuada, amb uns paisatges ja menys diàfans, però sorprenents. En arribar a aquest estany, vam agafar un caminet cap a l’esquerra marcat per fites de pedres entre blocs, acostant-nos a la canal del Crabes, l’únic pas compromès de l’excursió. És una canal força dreta i que es desfà bastant. Haig de dir que, a mitja canal, vaig desprendre amb el peu un rocot de mig metre que va passar a tota castanya a dos pams de l’Emma, que anava temeràriament cinc o sis metres per sota meu (aquí vam demostrar poca experiència). L’ensurt em va deixar amb les cames tremolant en un lloc bastant fill de puta perquè et fallin les cames, mentre l’Emma, que sempre ha demostrat més valor que jo en aquestes situacions, buscava un altre pas grimpant per unes roques que feien mala pinta. Ho vam passar malament. L’únic que ens consolava era saber que baixaríem per l’altra banda de la muntanya, molt més practicable, i, efectivament, quan vam ser dalt, un planell desèrtic ens va semblar el paradís. L’ajudant del guarda d’Amitges (un tal Willy) m’havia dit que era un lloc molt especial, on queda alguna parella de perdiu blanca. De perdius, no en vam veure, però el lloc era ben estrany: sobtava veure tot allò tan pla i tan sec després d’haver passat per llocs tan costeruts i amb aigua per tot arreu. El silenci era lunar.

Des del planell del Crabes, el tuc de Bergús (2.845 m) era un bony que el vam pujar pràcticament corrent. Un cop dalt, les vistes del circ de Colomers i de totes les muntanyes del Pallars, la Ribagorça i la Vall d’Aran són per quedar-s’hi una estona. Però, com sol passar, el vent al cim era fred i es feia tard, així que vam tirar avall cap a l’estany de Bergús, on vam parar a descansar una estona i ens hi vam banyar. Recordo que eren quarts de cinc o així. Quan fa sol, l’aigua gelada només és desagradable al principi, i quan surts s’està molt bé. El cos (que ja el teníem destrossat i encara havíem de tornar fins al cotxe) ho agraeix i és la millor manera d’agafar forces.

Després de l’estany, ens tocava un corriolet força antipàtic fins al Portarró d’Espot. Al mapa, sembla que planegi, i ho fa, però d’una manera cansosa, amb pujadetes i baixadetes; allò que en ciclisme en diuen un “terreno rompepiernas”. Una vegada al Portarró, que és un lloc molt amable, de seguida vam ser un altre cop a les Marrades del Port, on hauríem pogut baixar per on havíem pujat, però vam decidir (jo no sé quines forces teníem aleshores, dec haver envellit molt) tornar a passar pel mirador i baixar per l’altra cantó del llac. Va valer la pena, perquè a prop de l’estany de Ratera vam veure unes daines molt gracioses en un lloc netament bucòlic, i després, baixant cap a la riba del llac, vam passar per la cascada de Ratera, que és un bon salt d’aigua. Des d’allà, ja només quedava una horeta de passejada per prats i boscos d’avets fins al cotxe. La sensació en arribar al pàrquing la descriuen molt bé les últimes paraules de l’avi d’un amic meu: “Jodido pero contento”.

Un cop a Espot, ens vam treure les botes de caminar i ens vam posar les d’endrapar a Casa Juquim (no sé quina de les dues accions va ser més plaent). No tenien llenties, però sí una olla pallaresa i un civet de senglar que van aconseguir atipar-nos (cosa que no era fàcil després d’una trescada així i amb un entrepà i quatre galetes amb xocolata que ja feia hores que l’estómac havia oblidat). I tot, si no recordo malament, per 12 o 14 euros per cap. Un excel•lent per Casa Juquim.


[He posat unes fletxes cutres per indicar el sentit de la marxa per aquest recorregut en vuit. En vermell, la canal del Crabes, un pas una mica xungo; tot i que un dels companys del refugi, el Marc, s'ho va passar "pipa" baixant-hi, demostrant un cop més que allò que per uns són tigres, per altres són mixetes. I és bo que així sigui.]

PD: Rellegint aquesta entrada abans de penjar-la, m’adono que conté una dosi excessiva de “batalletes” que m’incomoda una mica. Espero que el bon lector que hagi arribat fins aquí (i aprofito l’avinentesa per agrair-li la paciència) sàpiga disculpar-me, però és que, tal com deu estar la muntanya ara mateix amb la nevada, millor que tiri d’experiències llunyanes per mantenir viu el bloc.