dilluns, 1 de març de 2010

Serra del Verd

LA FOSCOR BLANCA

Dijous passat vaig fer una altra de les escapades en dies laborables que m'està regalant la crisi. Em vaig acostar a Gósol amb el cotxe a la recerca de les grans vistes que prometia la serra del Verd, una muntanya arrodonida, solitària i amable entre el Port del Comte, Ensija i el Pedraforca. Hi vaig trobar la boira. Una boira com no l'havia viscuda mai a l'hivern. I va valer la pena. Bé, de fet no era ben bé boira, sinó núvols, una nuvolada que, des d'on vaig deixar el cotxe, tapava tota la muntanya, i en la qual em vaig endinsar quan portava una hora caminant i no en vaig tornar a sortir fins al cap de tres hores, baixant.

I va estar molt bé. Va ser un somni de tres hores. Un "somni" no pas com a "situació ideal", sinó en el sentit que s'assemblava realment a un somni dels que tenim quan dormim. La boira és el meteor més oníric (almenys, pels que vivim en llocs tan benèvols meteorològicament com Vilanova); anul·la el context i et deixa a soles amb les coses. En arribar al coll de Molà, el món va desaparèixer i vam passar a existir només jo i el bosc: un bosc immens, infinit, que arribava fins a l'horitzó, a una trentena de metres. Però és que, una hora més tard, al pla de la Font, va desaparèixer fins i tot el bosc; la boira feia que només em pogués fixar en els elements solts. Per dir-ho d'alguna manera, no em vaig quedar sol al bosc, sinó amb "aquest arbre".

Més amunt, encara, la boira era tan tancada i la quantitat de neu era tal que, per un moment, només va haver-hi blanc: la foscor blanca. La sensació era exactament la mateixa que caminar de nit sense lluna ni llanterna, però com si fos el negatiu. La càrrega onírica de l'excursió va arribar al seu clímax quan vaig veure la punta de dalt de tot d'un arbre traient tímidament el cap entre la neu, com disposant-se a agafar aire per submergir-se definitivament en el blanc i aguantar estoicament fins que passi l'hivern d'una vegada.

Vaig continuar pujant fins al cap del Verd, un petit altiplà que és el cim més alt de la serra, a 2.283 metres. La nuvolada allà era un teló blanc infranquejable i, a més, hi feia vent. Però, ja que hi era, volia fer el cim, arribar al punt més alt del pla. Vaig trobar la punta d'un vèrtex geodèsic i vaig haver de tirar de brúixola, sabent que el cim era un centenar de metres més al sud. Allà el vent esborrava la traça i va ser l'únic moment que se'm va passar pel cap la por de perdre'm. De seguida vaig veure un panell que indicava el cim i, per fer passar la mica de por i la mica de fred (el vent era relativament càlid), em vaig menjar l'entrepà, regat amb vi de cantimplora (lamentable).

Quan em vaig acabar el dinar, em vaig girar i em vaig espantar: la nuvolada s'havia esqueixat darrere meu i tenia uns esplèndids 300 o 400 metres de camp visual. Neu, quatre pins negres soferts i una mica de carena. Jo ja m'havia acostumat a la boira i no trobava a faltar veure-hi, però la veritat és que aquella rància concessió del cel em va semblar tot un detall. No va durar ni cinc minuts. El temps just per pensar a baixar per un altre lloc i, immediatament, descartar-ho (si peco d'alguna cosa, és d'excés de precaució).

Així doncs, vaig anar a buscar la meva traça i, quan hi vaig arribar, sorpresa! Unes traces d'esquís l'havien trepitjada en el temps de menjar-me l'entrepà. No cal dir que l'efecte somni es va accentuar en el moment de veure que uns éssers estranys m'havien seguit les passes fins allà dalt i que jo no els havia vist ni sentit en cap moment. Una mica més avall, a prat Salvatge, els dos esquiadors, que, òbviament, en baixada corrien bastant més que jo, em van avançar. Ens vam saludar amablement, però una mica estranyats de creuar-nos allà en un dijous com aquest. Havien pujat de la banda de Tuixent. Em va fer una mica d'enveja veure'ls allunyar-se lliscant per la neu nova. S'haurà de provar, això de l'esquí de muntanya.

Poc després de creuar-me'ls, vaig sortir del núvol. Vaig descosir tot el camí en un parell d'hores i a les 16:15h era al cotxe, veient com la boira s'havia aixecat al serrat. En aquest moment, pensant en les vistes que devia haver-hi dalt, hauria pogut maleir la meva sort, però la veritat és que estava agraït: havia descobert que, si no estàs en un lloc compromès (i la serra del Verd no ho és), la boira és un plaer, com un cotó de sucre blanc que t'embolcalla. Et priva de la immensitat, però et fa apreciar allò que tens a mà: un pi, un avet, les formes de la neu, el croc-croc dels passos. Magnífic. Hi tornarem. A poder ser, acompanyat i un dia que faci sol. A veure una altra cara del Verd.


FITXA TÈCNICA (per si voleu fer-ho)

Vaig sortir de Vilanova a les 7:45h. Vaig anar fins a Gósol i, a la rotonda d'entrada al poble, vaig agafar una pista cap a l'esquerra i vaig seguir els senyals que indicaven el "Vert". Vaig aparcar el cotxe a les 10h una mica més amunt de l'ermita de Santa Margarida, en un revolt tancat a la dreta, del qual surt una altra pista tot recte. Vaig començar a caminar a les 10:20h, pujant per la pista que s'enfila cap a la dreta pel revolt. Després d'un parell de corbes més, em vaig calçar les raquetes i em vaig ficar per una pista secundària que surt a mà esquerra i que de seguida es creua amb una línia elèctrica. Vaig pujar, seguint el G.R., per l'esquerra de la línia elèctrica (aquest és el tros més pesat) fins al coll de Molà (55'). D'allà, vaig seguir la traça que hi havia de feia dies pràcticament fins al cim, passant pel portell de l'Ós, prat Salvatge, el pla de la Font (2h), Cavallets i prat Nabiral. Vaig arribar al cap del Verd (2.283 m) a les 3 hores d'haver començat a caminar i vaig baixar pel mateix lloc en 2 hores més, arribant al cotxe a les 16:15h. Vaig fer un parell de parades llargues que no he comptat en aquests temps i que completen les 6 hores d'excursió (sense comptar les 5 de cotxe entre anar i tornar).


[Quan hi vaig anar jo, es podia pujar fins on vaig deixar el cotxe. Més amunt, hauria d'haver posat cadenes. Si la neu ho permet, crec que és millor pujar en cotxe fins al coll de Molà. El que passa és que, si es pot pujar en cotxe fins allà, segurament és que hi ha poca neu en general.]


Imatges


[Al primer estadi de la boira, es veia el bosc.]


[Al segon estadi, la boira m'anava deixant a soles amb els arbres.]


[A l'estadi final, només hi havia boira i neu: la foscor blanca. Com que em va semblar absurd fer una fotografia tota blanca per il·lustrar-ho, vaig enfocar aquest arbret que treia la punta de dalt de tot entre la neu i em recordava que encara era en aquest món.]


[Brúixola i vèrtex.]


[Un plafó assegura que des d'aquí es veuen moltes muntanyes. S'equivoca. Estic segur que en aquell moment no hi eren. El gel, per la seva banda, vol esmenar l'error tenyint el cartell de l'únic color que existeix.]

video
[Després de tres hores de boira, la primera ullada consistent de paisatge, a mitja baixada, va ser com despertar d'una becaina.]

1 comentari:

  1. Hosti, tu, l'enhorabona pel blog, una excursió encissadora que tu descrius amb molta matèria literària. A mí també em flipa la boira com a fenòmen meteorològic, i tant que és com viure dins d'un somni. Tornant com sempre al tema de les pel·lícules, m'en recordo d'una força estranya del Raoul Ruiz que es diu "Ce jour-la" que comença amb una escena de boira a Suissa quan de sobte hi apareix de la foscor blanca una cordada de malalts mentals d'un sanatori proper.

    I d'excursions paxangueres, res (llevat del detall del vi de cantimplora).

    Una abraçada.

    ResponElimina