Menú de disgustació pel sud del Garraf

Passejar per la part més meridional del massís del Garraf és com menjar-se una galera: està ple de punxes i té poca carneta, però la que té és una delícia. I quan parlo de punxes no em refereixo pas a les dels garrics o les argelagues que poblen aquest paisatge aspre, sinó als nombrosos disgustos que cal superar per poder gaudir d'uns quants paratges sorprenents ben a la vora de Vilanova. I és que, per arribar a les vistes del fondo de les Coves, abans cal escapar dels afores del poble de Garraf, deixar enrere l'autopista i unes quantes línies elèctriques i, finalment, vorejar una pedrera dantesca. I, tot i això, val la pena! El que deia: ben bé com menjar-se una galera.

La caminada que proposo va ser de les primeres que vaig fer pel Garraf amb la motxilla portanadons, i no és una excursió curta: van ser cinc o sis hores (paradetes incloses) d'un trajecte amb desnivells de fins a 500 metres que vam recórrer un dia del passat mes de febrer. Si, després d'aquesta introducció, encara us queden ànims per provar-ho (insisteixo que val la pena), aquí sota teniu el mapa i unes quantes fotos. Val a dir que feia un dia grisot, i les fotos dels llocs més bonics no em van quedar gens bé, raó per la qual n'he prescindit, però us puc dir que els paratges de la dolina de Pic de Martell, la casa de la Pleta (que acull un centre d'interpretació del Parc Natural), el pla d'en Querol (amb el turó de la Bena i el Rascler a mà dreta), tot el fondo de Vallgrassa, la masia de Can Lluçà (l'únic lloc habitat de tot el recorregut -sense comptar, és clar, el punt de partida, Garraf-) i les terres de la Casa Vella (per les quals sento una especial debilitat, amb uns magnífics roures i amb petits camps de conreu on es poden veure perdius) són llocs del massís del Garraf que tots els que vivim a la comarca homònima hauríem de conèixer per tal d'estimar i protegir una mica més l'única àrea natural amb una extensió considerable que ens queda a tocar de casa.


[Font: Mapa - Guia excursionista MASSÍS DEL GARRAF, Editorial Alpina. Deixeu-m'ho dir: un treball magnífic de l'Alpina, imprescindible per a qualsevol excursió pel massís.]

Com veieu, es tracta d'una excursió circular amb el punt de partida a la inhòspita estació de tren de Garraf. Haurem de seguir la carretera de les costes durant uns dos-cents metres en direcció a Barcelona fins a haver deixat a mà esquerra una petita urbanització nova deshabitada, després de la qual, a l'alçada més o menys d'un celler modernista que queda a la dreta, deixarem la carretera per pujar cap a l'esquerra uns quants metres i enllaçar amb el GR 92, que ens durà muntanya amunt fins a tocar de la Pleta. Val a dir que és un camí molt ben fet i que els 300 metres de desnivell que haurem de superar per arribar a la dolina de Pic de Martell i a la Pleta es faran força planers i agradables, malgrat els nombrosos atemptats mediambientals que minen la pujada (autopista a mà esquerra, pedrera a la dreta, etc.). Per sort, totes les desferres del progrés es concentren en aquest primer tram de l'excursió i, un cop superada la Residència-Cementiri de Gossos (sí, això no us ho havia dit, és la cirereta del pastís), el Garraf ens mostrarà la seva cara menys castigada, que ja ens acompanyarà durant la resta del camí. Això sí: un cop passada la Pleta, tindrem vint minutets d'asfalt (no fos cas que ens penséssim que som en un Parc Natural), que suposen una incomoditat molt atenuada per la bellesa del paisatge. Encara sobre asfalt, caminarem pel pla d'en Querol, que agrairem després dels gairebé 500 metres que haurem fet de pujada, i després baixarem per un corriol força dret cap al fondo de Vallgrassa, que recorrerem per un camí esquerpot però interessant fins a la masia del mateix nom, un bon lloc per parar a fer un mos. D'allà, pel PR C-37, farem una breu pujada fins a la collada de Vallgrassa. Després de planejar una mica per una pista de terra, deixarem el PR C-37 per anar cap a Can Lluçà, passant per la Casa Vella. Un cop a Can Lluçà, ens retrobarem amb el GR 92, que ens durà, tot baixada, de tornada cap al poble de Garraf, on arribarem tips de galeres: amb la boca destrossada de veure més pedreres i més autopista i més línies elèctriques, però amb el regust exquisit d'haver vist uns paratges molt especials que tenen per virtut i alhora per desgràcia el fet d'estar enganxats a una de les principals conurbacions de la Mediterrània, a 20 minuts en tren de l'estació de Sants.


Bodegó garrafenc. Autopista, línia elèctrica, pedrera... Alguns dels elements que dinamiten (mai més ben dit) les nostres muntanyes. La primera hora de camí n'és plena; després, desapareixeran fins al punt que ens en podem arribar a oblidar (cosa que pot fer traumàtica la retrobada amb aquest bodegó al tram final de la caminada).


A l'esquerra del camí, l'abans. Al Garraf encara queden molts fondos (que és el nom amb què és coneixen les valls tancades i de rieres seques que conformen el massís) com aquest, el de les Coves, que presenta si fa no fa l'aspecte que devia tenir abans de la bogeria col·lectiva de picar-se les muntanyes compulsivament per fer-ne ciment, la part més primària del brillant model econòmic del nostre país.


A la dreta, el després. Si allò de la foto anterior era el que es veia si miraves cap a l'esquerra des d'un camí carener que hi ha cap al principi de l'excursió, la imatge que et colpia si giraves la mirada cap a la dreta era aquesta: una enorme pedrera, les dimensions de la qual costen d'encabir en una fotografia (només cal que us fixeu en com de petits es veuen els megacamions que hi ha aparcats al fons de la pedrera, que són veritables monstres).


El turó de la Bena em va concedir l'única foto acceptable paisatgísticament d'una jornada poc fèrtil en el terreny de la fotografia.


Sembla que hi ha lloc per a l'amor entre les aspreses del Garraf. Potser aquell dia m'hauria d'haver dedicat a la fotografia entomològica, més que no pas a la paisatgística. Una mostra més que els grans atractius d'aquest massís es miren amb les ulleres de prop... O amb una lent macro, directament.