A mig camí

L'escapada d'agost a Casa d'Arro va tornar a estar a l'alçada de les expectatives pel que fa a desconnexió del dia a dia i va ser d'allò més oportuna per fugir de la xafogor canicular d'aquestes últimes setmanes, però des del punt de vista estrictament muntanyenc va fer paleses les limitacions que comporta trescar amb un nen de deu quilos a l'esquena quan no s'està prou en forma. A les tres sortides que vam fer ens vam quedar a mig camí, tot i que, a base de rebaixar els objectius, cada caminada va anar sent més satisfactòria.

SENY A L'ARTIGA DE LIN
El primer dia de muntanyisme caut vam intentar pujar al coll dels Aranesos des de l'Artiga de Lin, però el barranc des Pois tenia un parell de passos que ens van semblar temeraris amb el petit Joan com a factor desequilibrant (físicament, vull dir); es va imposar el seny i vam decidir girar cua i acostar-nos, seguint tota la romeria de famílies, als Uelhs deth Joeu. Maco perquè sí, però massa transitat en ple agost. Això sí: hi ha ganes de tornar-hi, perquè la vista de la Forcanada, el Malh dera Artiga i la Tuca Blanca des de baix és una de les postals imprescindibles del Pirineu català, i perquè, calculant angles amb el mapa de l'Alpina, la vista que s'ha de tenir de la Maladeta des de dalt deu fer que valgui la pena qualsevol esforç (però no qualsevol risc, com era el cas).

MANCA DE CAMES AL VENTOSA
Després va venir la sortida més bonica a parer meu, que sóc un enamorat del granit (amablement arrodonit o amb enormes blocs refotuts, m'és igual, aquesta pedra, pel color, pel tacte, per l'adherència, m'agrada): el refugi Ventosa i Calvell des de la presa de Cavallers. El que passa és que un altre cop va resultar un pèl frustrant, ja que l'objectiu (tal com ja avançava a l'última entrada) era força més ambiciós: Cavallers - Ventosa - Port de Colomers. No va poder ser. Un altre cop, el maleït seny em va fer escoltar-me el cos quan tot just havíem deixat enrere el refugi i vam decidir avortar l'atac al port i aturar-nos a gaudir una estona del paisatge absolutament privilegiat que envolta el Ventosa i Calvell. Hi vaig passar fa cinc anys un dia de pluja i boira, però ja em vaig ensumar que amb el cel clar allò havia de ser esplèndid, i aquest cop la intuïció no em va fallar: el paisatge que envolta aquest refugi el converteix en un lloc de culte per a qualsevol granitòman amb ínfules de pirineista com un servidor. Total: que ens vam quedar un altre cop a mig camí, però, com a succedani, vam dinar entre el granit i l'herba amb vistes al Besiberri, a Tumeneia, i a la vall de Colieto... I, per si això fos poc, després vam anar a estirar una mica les cames pels estanys de Travessani, amb les precioses agulles i el pic del mateix nom a mà dreta, les parets de Tumeneia a mà esquerra i el Montardo al fons. Semblàvem uns nens en una botiga de llaminadures, però el pes (mai més ben dit) de la responsabilitat ens va fer girar cua i tornar cap al cotxe. La baixada té dues parts: una de molt divertida per anar fent saltirons pel granit i una de força avorrida un cop s'arriba a l'embassament de Cavallers, el flanqueig del qual, de pujada, encara fa gràcia, però de baixada es fa pesadot. Tot plegat, una sortida molt maca i un lloc amb moltes possibilitats d'ascensions i travesses meravelloses.
Total: 5 hores (45' de flanqueig de l'embassament de Cavallers i de pujada al pletiu de Riu Malo + 1h 30' des d'allà fins al refugi Ventosa i Calvell + 1h d'esplendor a l'herba + 1h de vagareig pels estanys de Travessani + 1h 45' del refugi fins al cotxe, al pàrquing de Cavallers).

TURISTES A CÀMERA LENTA FINS AL LLONG
I a la tercera va anar la vençuda. Si no s'acompleixen els objectius, cal rebaixar-los: taxi des de Boí fins al planell d'Aigüestortes i passejadeta fins a l'estany Llong, passant pel refugi del mateix nom. Malgrat que per aquestes dates sembli la Rambla de les Flors, Aigüestortes no deixa de ser un lloc idíl·lic; el refugi del Llong, igual que el Ventosa, és molt agradable per aturar-s'hi a fer un Aquarius fresquet (el meu estiu a l'antic refugi de Colomers, on no hi havia neveres, em fa ser molt agraït amb aquests detalls tèrmics); i l'estany Llong és un d'aquells llocs que, per anar-hi amb canalla petita, és d'allò més agraït. Tot plegat, una excursioneta eminentment bucòlica (ara bé, si us agraden les sortides qualificables amb aquest adjectiu, vegeu si us plau l'entrada sobre el Catllaràs que vaig fer l'any passat).
Ah, sí, els temps: 1h 30' de pujada des de la parada de taxis fins a l'estany + 1h de baixada + el que calgui de refrescament de gola al refugi i d'esbarjo pastoril a l'estany.

Imatges
Aquestes tres passejades són tan irrisòries que, dibuixades en un mapa, fan una mica de vergonyeta i tot, així que aquest cop m'estalvio la molèstia i em remeto a Google Maps o a Via Michelin per l'acostament als pàrquings respectius (l'Artiga de Lin, presa de Cavallers i central de taxis de la Vall de Boí) i al bon sentit comú dels lectors d'aquest bloc per arribar a les destinacions proposades, ajudats sempre d'un bon mapa de l'Alpina, que sempre fa companyia. Sí que vull afegir, però, algunes imatges de la sortida que va donar més de si fotogràficament, la del refugi Ventosa i Calvell.

La il·lusió que li va fer a l'Emma veure un tritó pirinenc per primera vegada (jo tampoc no n'havia vist mai cap) va il·luminar el primer graó d'ascensió, de camí cap el pletiu de Riu Malo, en un moment en què un plugim emprenyador ens va fer pensar a tornar enrere. Hauria estat un error, perquè després va fer un dia perfecte. Com diria Lou Reed a la seva cançó, "estic content d'haver-lo passat amb tu".

De vegades, una retirada a temps és una derrota dolça. Tal com tinc les cames ara mateix, pujar al port de Colomers amb el Joan hauria estat una matada; quedar-nos en aquest lloc, sota del refugi, a donar-li el dinar, amb el massís (i en aquest cas aquesta paraula pren tot el seu sentit) de Besiberri i la serra de Tumeneia de fons va ser una retirada gloriosa.

Pot semblar una mica absurd posar una foto tan semblant a l'anterior, però volia il·lustrar l'ubicació privilegiada del refugi Ventosa i Calvell, el més bonic a parer meu d'aquesta zona del Parc Nacional, ja que Restanca i Colomers queden massa a prop de sengles preses, i el Llong queda una mica enclotat. A més, per dins, és d'allò més agradable, i va ser una grata sorpresa trobar-m'hi la Cristina, amb qui havia treballat a Colomers i que ara treballa aquí. Una salutació per ella si mai llegeix això!

A jutjar pel posat clàssic que presenta en aquesta foto, l'Emma, fresca com una rosa, sí que hauria pujat còmode fins al port de Colomers (i fins al tuc de la Serreta, que era l'objectiu final secret d'aquesta sortida). L'estany Negre, sota mateix del refugi Ventosa i Calvell, és una massa d'aigua impressionant, la pinzellada definitiva d'uns 360 graus de paisatge incommensurable.

Les agulles de Travessani. Va valer la pena acostar-se a l'estany de Travessani, a deu minutets del refugi. Quan veig aquestes agulles, em sap greu no haver-me iniciat en l'escalada. No sé si encara hi sóc a temps.

Besiberri, 1907. Fent el burro amb la càmera compacta digital i els prismàtics, vaig trobar una manera de fer fotos que fa que semblin fetes a principis de segle, i d'aquí em va sorgir l'ambiciosa idea de preparar una entrada sobre l'expedició de l'Institut d'Estudis Catalans a la vall de Boí l'any 1907 per inventariar les joies del romànic que cent anys més tard han estat reconegudes per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat. Aquella odissea d'Arties fins a Caldes de Boí pel port de Colomers amb mules i amb 90 quilos de material fotogràfic em té el cor pres.

El reproductor interior / 3

OUR MOTHER THE MOUNTAIN
Fent la bossa per pujar a passar uns dies a Casa d'Arro (Montanui, Ribagorça), em comença a sonar al reproductor interior una tonada que m'ha acompanyat en moments de baixona muntanyenca: capvespres esperant que es faci fosc en un refugi, trams massa llargs de pista de tornada cap al cotxe, paradetes de repòs abans de fer un coll que fa mandra... En aquesta mena d'instants de vegades s'engega el "play" i comença a sonar la guitarra acústica de Townes Van Zandt arrossegant les notes d'"Our Mother the Mountain".
El disc homònim és una joia del folk jondo i un company molt fiable per les hores tristes o per quan ve de gust un chute de melancolia. I ara a l'ordinador l'escolto, i quines ganes que tinc de ser allà dalt! Prometo un parell o tres de ressenyes d'excursions a la tornada: Cavallers - Ventosa - Port de Colomers amb el Joan a l'esquena serà el plat fort. Ja us ho explicaré.

Una matinal pel Garraf més amable

Aprofitant les temperatures clements d'aquest juliol gloriós que ha fet, em vaig escapar un matí amb el Joan a l'esquena a fer un tomb pel castell d'Olivella i Santasusanna. Si bé aquesta zona manca del component més agrest i de l'atractiu geològic que abunda al sud del massís, no cal dir que els bosquets de pi blanc i les vinyes que hi trobem la converteixen en un lloc ideal per anar a estirar les cames aquells dies que fa mandra enfrontar-se als grans desnivells i a l'aspror del Garraf més "autèntic".


[Font: Mapa - Guia excursionista MASSÍS DEL GARRAF, Editorial Alpina.] Excepte un caminet que no surt al mapa (que he marcat en groc aquí) i que constituïa la part d'"exploració" d'aquesta caminada de tres hores, la resta de camins que vaig percórrer ja han estat ressenyats en aquest blog a les entrades "Menú de degustació pel nord del Garraf" i "Volta al castell d'Olivella". El passeig va anar més o menys com us explicaré ara.

Vaig deixar el cotxe en un lloc ideal per aparcar que hi ha a la vora de la carretera d'Olivella, uns 500 metres abans d'arribar al poble, a prop d'una corba des de la qual surt el camí que du a Can Montaner. Vaig agafar aquest camí i, passat can Montaner, en una corba molt tancada, vaig agafar un camí senyalitzat que, seguint el recorregut del PR C-37, du cap al barret del Rector, una formació geològica que sembla un dolmen, però que no és obra de l'ésser humà. A l'alçada d'aquesta curiositat quasimegalítica, vaig trencar cap a l'esquerra per enfilar el camí que puja cap a la masia del Rector i el castell d'Olivella. Poc abans de les restes d'aquest mas, hi ha un trencall a mà dreta que, en cosa de 100 metres, ens durà a una font que és un dels pocs punts d'aigua constants que conec al massís del Garraf. M'avergonyeixo de no saber-ne el nom, i val a dir que els de l'Alpina aquí no han estat atents, ja que és un error que un lloc tan bonic i tan perfecte per aturar-s'hi a esmorzar no surti al mapa (jo l'he marcat amb un punt blau). Ja veureu que no té pèrdua: el trencall es troba a mitja pujada, just abans de la corba marcada cap a l'esquerra que fa el camí, i de seguida s'arriba a la font esmentada, que us agrairia molt, si esteu llegint això i sabeu com se diu, que me'n diguéssiu el nom. Després de parar i esmorzar als safarejos d'aquesta font, vaig continuar la pujada fins al coll des d'on s'accedeix al castell d'Olivella (que queda a mà esquerra), però no vaig pujar al castell, sinó que vaig tirar cap a la dreta en missió exploratòria d'un camí que surt d'aquest coll i que, tal com jo m'imaginava (ja que tampoc surt al mapa -un altre lapsus perdonable dels nois de l'Alpina-), després de pujar una mica més i de planejar una estona cap a la dreta, va a enllaçar amb el GR 92.3. Un cop arribat al GR, en comptes de tirar cap amunt per anar cap a la Mola, com que veia que se'm faria tard, vaig tirar cap avall en direcció a Santasusanna. Al cap d'una estona, vaig veure les vinyes i l'imponent mas (gairebé un petit poble) que les domina des de dalt d'un roc. Santasusanna és un lloc canònicament bonic, però em sembla que ja en vaig parlar a les entrades esmentades d'aquest bloc, així que continuem: després de deixar el casalot i el camí que hi accedeix a mà dreta, vaig seguir els senyals que indicaven el camí de mas Vendrell, en pujada suau, deixant a mà dreta el coll de Trencaportells (un lloc ben maco, també), i, en arribar a una corba tancada cap a la dreta, vaig abandonar el camí que m'hauria dut directament a Can Montaner i, com que tenia ganes de cansar-me una miqueta més, vaig enfilar el camí que puja cap a mas Vendrell i el collet del castell d'Olivella des d'aquesta altra banda. De nou al collet, aquest cop sí que vaig pujar a les ruïnes del castell un moment per gaudir de les extenses vistes que s'hi tenen. Després, vaig tornar a baixar cap al cotxe pel mateix camí de la masia del Rector, passant per vora la font, pel barret del Rector i per Can Montaner. Tot plegat, com deia, unes tres horetes de passejada molt recomanable.


Amb tres dents i mitja, el meu fill Joan treballa un rosegó de pa als safarejos de la font de la qual no conec el nom perquè no surt al mapa. Qui me'l diu? Us ho agrairia enormement!


Els sabaters, un insecte tan comú als gorgs dels rius i les rieres de Catalunya, són tota una raresa en un lloc tan mancat de punts d'aigua permanents com el Garraf. I no sé pas on es devien amagar quan vaig fotografiar aquests safarejos completament glaçats l'hivern passat. Em sembla que tinc els mateixos dubtes que el Holden Caulfield a El Vigilant en el camp de sègol: "I live in New York, and I was thinking about the lagoon in Central Park, down near Central Park South. I was wondering if it would be frozen over when I got home, and if it was, where did the ducks go? I was wondering where the ducks went when the lagoon got all icy and frozen over. I wondered if some guy came in a truck and took them away to a zoo or something. Or if they just flew away." En aquest cas, l'opció del camió queda descartada, però la pregunta és la mateixa que es fa l'heroi de J. D. Salinger. Si em dieu el nom de la font i m'expliqueu on van els sabaters quan es glacen els safarejos, us faig un monument.


Posats a fer presentacions, aquest és el pare del petit Joan de la foto anterior, un servidor, convenientment borrós darrere d'aquesta meravella de teranyina. Com que el camí que no surt al mapa és poc transitat (malgrat que està prou trepitjat com perquè la malesa no molesti massa i sigui còmode caminar-hi), presenta una gran riquesa de teranyines d'aquelles emprenyadores que se t'enganxen a la cara. Sap una mica de greu passar-hi i haver de fer malbé la feina dels aràcnids, uns animals realment fascinants.


Petiteses. No em cansaré de repetir-ho: el Garraf és un lloc que, per gaudir-ne, cal fixar-se en les petites coses. I aquest funambulista n'és un exemple preciós.


Aquest és un dels nombrosos fruiters abandonats que hi ha al voltant de mas Vendrell. A la ressenya de "Volta al castell d'Olivella" ja demanava si algú sabia quin arbre és aquest, però com que allò era a l'hivern, no hi havia fulles, així que ara us ho torno a demanar i aporto més informació gràfica per facilitar-vos el favor. Aquí sota, per més senyes, teniu una foto de les fulles de més a prop. Si algú em diu el topònim de la font, el lloc d'hivernació dels sabaters i el nom d'aquest arbre... Anava a dir una grolleria: diguem que li ho agrairé profusament.

Menú de disgustació pel sud del Garraf

Passejar per la part més meridional del massís del Garraf és com menjar-se una galera: està ple de punxes i té poca carneta, però la que té és una delícia. I quan parlo de punxes no em refereixo pas a les dels garrics o les argelagues que poblen aquest paisatge aspre, sinó als nombrosos disgustos que cal superar per poder gaudir d'uns quants paratges sorprenents ben a la vora de Vilanova. I és que, per arribar a les vistes del fondo de les Coves, abans cal escapar dels afores del poble de Garraf, deixar enrere l'autopista i unes quantes línies elèctriques i, finalment, vorejar una pedrera dantesca. I, tot i això, val la pena! El que deia: ben bé com menjar-se una galera.

La caminada que proposo va ser de les primeres que vaig fer pel Garraf amb la motxilla portanadons, i no és una excursió curta: van ser cinc o sis hores (paradetes incloses) d'un trajecte amb desnivells de fins a 500 metres que vam recórrer un dia del passat mes de febrer. Si, després d'aquesta introducció, encara us queden ànims per provar-ho (insisteixo que val la pena), aquí sota teniu el mapa i unes quantes fotos. Val a dir que feia un dia grisot, i les fotos dels llocs més bonics no em van quedar gens bé, raó per la qual n'he prescindit, però us puc dir que els paratges de la dolina de Pic de Martell, la casa de la Pleta (que acull un centre d'interpretació del Parc Natural), el pla d'en Querol (amb el turó de la Bena i el Rascler a mà dreta), tot el fondo de Vallgrassa, la masia de Can Lluçà (l'únic lloc habitat de tot el recorregut -sense comptar, és clar, el punt de partida, Garraf-) i les terres de la Casa Vella (per les quals sento una especial debilitat, amb uns magnífics roures i amb petits camps de conreu on es poden veure perdius) són llocs del massís del Garraf que tots els que vivim a la comarca homònima hauríem de conèixer per tal d'estimar i protegir una mica més l'única àrea natural amb una extensió considerable que ens queda a tocar de casa.


[Font: Mapa - Guia excursionista MASSÍS DEL GARRAF, Editorial Alpina. Deixeu-m'ho dir: un treball magnífic de l'Alpina, imprescindible per a qualsevol excursió pel massís.]

Com veieu, es tracta d'una excursió circular amb el punt de partida a la inhòspita estació de tren de Garraf. Haurem de seguir la carretera de les costes durant uns dos-cents metres en direcció a Barcelona fins a haver deixat a mà esquerra una petita urbanització nova deshabitada, després de la qual, a l'alçada més o menys d'un celler modernista que queda a la dreta, deixarem la carretera per pujar cap a l'esquerra uns quants metres i enllaçar amb el GR 92, que ens durà muntanya amunt fins a tocar de la Pleta. Val a dir que és un camí molt ben fet i que els 300 metres de desnivell que haurem de superar per arribar a la dolina de Pic de Martell i a la Pleta es faran força planers i agradables, malgrat els nombrosos atemptats mediambientals que minen la pujada (autopista a mà esquerra, pedrera a la dreta, etc.). Per sort, totes les desferres del progrés es concentren en aquest primer tram de l'excursió i, un cop superada la Residència-Cementiri de Gossos (sí, això no us ho havia dit, és la cirereta del pastís), el Garraf ens mostrarà la seva cara menys castigada, que ja ens acompanyarà durant la resta del camí. Això sí: un cop passada la Pleta, tindrem vint minutets d'asfalt (no fos cas que ens penséssim que som en un Parc Natural), que suposen una incomoditat molt atenuada per la bellesa del paisatge. Encara sobre asfalt, caminarem pel pla d'en Querol, que agrairem després dels gairebé 500 metres que haurem fet de pujada, i després baixarem per un corriol força dret cap al fondo de Vallgrassa, que recorrerem per un camí esquerpot però interessant fins a la masia del mateix nom, un bon lloc per parar a fer un mos. D'allà, pel PR C-37, farem una breu pujada fins a la collada de Vallgrassa. Després de planejar una mica per una pista de terra, deixarem el PR C-37 per anar cap a Can Lluçà, passant per la Casa Vella. Un cop a Can Lluçà, ens retrobarem amb el GR 92, que ens durà, tot baixada, de tornada cap al poble de Garraf, on arribarem tips de galeres: amb la boca destrossada de veure més pedreres i més autopista i més línies elèctriques, però amb el regust exquisit d'haver vist uns paratges molt especials que tenen per virtut i alhora per desgràcia el fet d'estar enganxats a una de les principals conurbacions de la Mediterrània, a 20 minuts en tren de l'estació de Sants.


Bodegó garrafenc. Autopista, línia elèctrica, pedrera... Alguns dels elements que dinamiten (mai més ben dit) les nostres muntanyes. La primera hora de camí n'és plena; després, desapareixeran fins al punt que ens en podem arribar a oblidar (cosa que pot fer traumàtica la retrobada amb aquest bodegó al tram final de la caminada).


A l'esquerra del camí, l'abans. Al Garraf encara queden molts fondos (que és el nom amb què és coneixen les valls tancades i de rieres seques que conformen el massís) com aquest, el de les Coves, que presenta si fa no fa l'aspecte que devia tenir abans de la bogeria col·lectiva de picar-se les muntanyes compulsivament per fer-ne ciment, la part més primària del brillant model econòmic del nostre país.


A la dreta, el després. Si allò de la foto anterior era el que es veia si miraves cap a l'esquerra des d'un camí carener que hi ha cap al principi de l'excursió, la imatge que et colpia si giraves la mirada cap a la dreta era aquesta: una enorme pedrera, les dimensions de la qual costen d'encabir en una fotografia (només cal que us fixeu en com de petits es veuen els megacamions que hi ha aparcats al fons de la pedrera, que són veritables monstres).


El turó de la Bena em va concedir l'única foto acceptable paisatgísticament d'una jornada poc fèrtil en el terreny de la fotografia.


Sembla que hi ha lloc per a l'amor entre les aspreses del Garraf. Potser aquell dia m'hauria d'haver dedicat a la fotografia entomològica, més que no pas a la paisatgística. Una mostra més que els grans atractius d'aquest massís es miren amb les ulleres de prop... O amb una lent macro, directament.

El reproductor interior / 2

WILD MOUNTAIN THYME

Ja fa gairebé un any que me'n vaig anar a peu amb el Serrat. Potser ja toca reprendre el Cul a Terra. A veure si durant les properes setmanes penjo quatre ressenyes que tinc pendents de les meves primeres sortides amb motxilla portanadons. De moment, però, me'n vaig a fer farigola amb els Byrds, que, entre viatges d'LSD i excursions de THC, van colar al Fifth Dimension aquesta cançoneta popular amb arranjaments de banda sonora de l'Oest, que sona tot sovint al meu reproductor interior.

El reproductor interior / 1

CANÇONS D'ANAR A PEU

A la muntanya, no s’escolta música. Sobretot qui, com jo, és mal amic dels auriculars: aquells tan petits, de botó, tota l’estona em cauen i em posen histèric; els que van agafats per damunt del cap solen ser durs i em fan mal a l’orella; i, és clar, no es tracta d’anar a fer el Montardo amb uns cascos encoixinats d’estudi, oi? A més, molèsties a part, francament: s'ha de ser carallot per anar pel mig del bosc amb les orelles tapades. Total, que, a la muntanya, no s’escolta música. A no ser, és clar, que et carreguis la guitarra a l’esquena, però les lumbars no em recomanen aquest exercici, i l'oïda fa temps que em va dissuadir de tocar cap instrument. De manera que tanquem-ho: a la muntanya, no s’escolta música. A la muntanya, la música es recorda, es reprodueix amb aquesta mena d’Spotify orgànic i aleatori que tenim a la closca i que s’engega quan vol (i que també fa anuncis emprenyadors de tant en tant). De vegades, sobretot quan s’està caminant en silenci, amb el ritme dels passos, vénen al cap tonades, fragments de lletres, frases soltes, que es van repetint com un mantra, i sovint t’ajuden a vèncer algun coll quan vas carregat i no pots dir fava.

És la meva intenció a partir d’ara, de tant en tant, fer constar en aquest bloc algunes de les cançons que m’acompanyen (a la ment; no us penseu pas que goso trepitjar-les en veu alta) quan vaig sol a la muntanya o quan, anant acompanyat, es fa un d’aquells silencis llargs que de vegades t’uneixen més al company de travessa que cap conversa. Serà una manera de mantenir viu aquest diari ara que les circumstàncies m’han fet espaiar les escapades.

Mireu, de fet, anava a començar amb una cançó dels Byrds, una de l’època hippy que convida a anar a trobar-se amb la natura, però quan he dit això de carregar-me la guitarra a l’esquena, se me n’ha acudit una altra que trobo que és d’allò més adient per encetar aquesta “nova secció”. Així que, sense més preàmbuls, us deixo amb el mestre i me’n vaig (a peu).

Menú de degustació pel nord del Garraf

Vinyes, pins, màquies, alzines, avencs, coves, rieres, masos habitats i abandonats, i un cim imprescindible del massís: la Mola. Un tast del bo i millor del Garraf interior en una caminadeta de 4 o 5 hores.


El passat dia 18, en una de les llevades intempestives del petit Joan, que llavors tenia 9 dies d’edat, se’m va acudir, després de canviar-li els bolquers i deixar-lo al pit de l’Emma, escapar-me a veure sortir el sol al massís del Garraf. L’objectiu era agafar una mica de distància amb la meva nova condició de pare, fer-hi un parell de tombs i, de pas, explorar una part que ja feia temps que tenia fitxada del PR C-37. Els resultats: la constatació de la profunda felicitat i l’agraïment que sento pel fet que l’embaràs hagi arribat a bon port i el tancament d’una proposta de circuit pel nord del Parc Natural del Garraf que crec que és molt llaminera i que us detallo a continuació. Es tracta d’una versió molt més àmplia i completa d’una passejada al voltant del castell d’Olivella que vaig ressenyar en aquest bloc fa tres o quatre mesos, que combina els millors retalls de les nombroses sortides que he fet per aquella zona durant els últims dos anys (per això hi ha fotos de diversos moments de l’any).

L'excursió comença molt a prop d'Olivella. Podem deixar el cotxe vora la carretera en un parell de llocs òptims per aparcar que hi ha uns metres abans del camí que surt a l’esquerra cap a Cal Montaner (senyalitzat amb les marques grogues i blanques del PR C-37), uns 300 metres abans d'arribar al poble. Comencem a caminar per aquest camí i de seguida deixem a l’esquerra la masia de Cal Montaner (150 m), l’única casa habitada que veurem en tot el trajecte, entre unes vinyes esplèndides i amb uns margallons i uns fruiters magnífics davant. Al cap de cinc minuts, deixarem a la dreta el PR C-37, pel qual baixarem més tard de tornada cap al cotxe, i anirem fent via entre boscos més o menys joves de pi blanc fins al pla de Santasusanna (180 m), un lloc idíl•lic dominat per aquest mas, al qual ens podem acostar per un camí que hi puja i tafanejar una mica entre les escletxes del portal (que, per cert, té un forat per on s’hi pot entrar, però no seré jo qui us animi a saltar-vos un principi bàsic de la nostra societat per admirar les meravelles i les curiositats de l’interior d’aquesta propietat privada semiabandonada... oi?).

Des de Santasusanna agafem cap a l’est el GR que hi passa i anem guanyant alçada, primer suaument per un fondo força humit i frondós, i després d’una manera més pronunciada muntanya amunt fins a la Llaureda (358 m), des d’on el camí careneja fins a la pista que va d’Olesa de Bonesvalls a Can Grau. Un cop arribats a la pista, hi baixarem 30 o 40 metres fins un retomb a l’esquerra, del qual surt, recte, el camí que puja fins a la Mola, un corriol dret però no gens antipàtic que ens durà al cim d’aquesta muntanya emblemàtica del Garraf (537 m), des d’on, en un dia clar, veurem bona part del Prepirineu i del Pirineu català, per no parlar de les vistes privilegiades que hi ha de la plana de Vilanova, del Penedès i, evidentment, de Montserrat i d’altres serres del Prelitoral.

Baixarem de la Mola per on hem pujat, però, a mig camí de la pista, en un lloc on el descens fa un descans, trencarem cap a la dreta per acostar-nos a l’avenc de l’Esquerrà (340 m), un dels més espectaculars del massís, tant per la seva profunditat (305 metres, que el situa com la quarta cavitat més fonda de Catalunya) com per l’aspecte del forat, d’un magnetisme vertiginós. El lloc de l’avenc és perfectament visible a l’esquerra de la pista anant cap a Olesa. Després, agafarem de nou la pista cap al sud, en direcció a Can Grau, deixarem a l'esquerra el camí de la Mola i la dreta el que hem fet des de Santasusanna, i aviat arribarem al trencall cap a la dreta del PR C-37 (línies grogues i blanques), que ens durà, en un descens exquisit, entre alsines, pins i conreus abandonats, al camí de Cal Montaner, des d’on serem a deu minuts del cotxe. Abans, però, rebrem per la dreta el camí del castell d’Olivella i, si ens hi fixem, veurem, a prop d’aquesta cruïlla, una formació rocosa coneguda com el Barret del Rector (175 m), que sembla talment un dolmen, però que, segons aquest estudi que he trobat a la xarxa, es tracta d’una broma de l’Atzar; igualment, es mereix aturar-s’hi un moment i veure les formes tan característiques de la roca calcària pròpia del massís. Una mica més endavant, quan ja haguem arribat al camí on començàvem a caminar, poc abans de Cal Montaner, hi ha la cova de Cal Montaner (150 m), que queda a la dreta del camí, a l’altra banda de la riera de Begues. Si ens hi fixem, trobarem el corriolet que hi baixa. Val la pena acostar-s’hi (són dos minuts de baixada). Com que no sortien al mapa, he marcat el Barret del Rector i la cova de Cal Montaner amb uns quadrats verds numerats amb un 1 i un 2 respectivament.

Quant als temps d’aquesta excursió, a un pas relaxat (però sense comptar les parades), més o menys es triga dues hores o dues i mitja a pujar a la Mola passant per Santasusanna, i el mateix per baixar-ne comptant la visita a l’avenc de l’Esquerrà. En total, doncs, 4 o 5 hores de caminar més les parades que vulguem anar fent pel camí. Per tant, la sortida es pot plantejar perfectament com una excursió d’un matí, o bé, si es vol, es pot dinar uns bons entrepans ben regadets amb vi de la terra i estar-s’hi tot el dia. No cal dir que si és estiu és més recomanable començar ben aviat i desistir de quedar-se a dinar, ja que a les hores centrals d’un dia de juliol o agost allò és un forn. Ara bé, a qualsevol altre moment de l’any, o a l’estiu mateix si es comença a trenc d’alba (i sobretot si ha plogut recentment), aquesta sortida és una delícia i una mostra ben significativa del que és el nord del massís del Garraf.

Temps total de la sortida: 4 o 5 hores (sense comptar parades).
Dificultat: Baixa.


[Apunt: Per a aquesta i altres excursions, val molt la pena comprar-se el mapa de l'Alpina "Massís del Garraf".]


Imatges


[El pla de Santasusanna al mes de febrer, amb el mas al fons.]


[El sol ixent rere la Mola, la matinada del passat 18 de juny.]


[Un pi incomprensible s’agafa a la roca, a prop de l’avenc de l’Esquerrà. L'Emma, al seu torn, agafa el tronc botit del pi com una pilota d'handbol.]


[Es difícil captar en una fotografia l’espant de l’avenc de l’Esquerrà; s’hi ha d’anar.]


[Quan ha plogut, el massís és generós, i floreix en abundància i amb varietat. Quan vaig arribar a casa, l’Emma em va fer veure que, accidentalment, havia fotografiat l’insecte que es veu a la dreta de la flor pol•linitzant-la. Per fortuna, doncs, tindrem noves generacions d’aquesta floreta. Per cert: premi per qui em digui com es diuen la flor i l’insecte.]


[Un altre contrallum de matinada, amb una altra flor lila preciosa.]


[Al tram del PR C-37 (o “sender d’Olivella”), el bosc fa anys que ha envaït els antics conreus de vinya, però aquesta es resisteix a desaparèixer del tot: es torna silvestre i s’enfila als pins. Això sí que és capacitat d’adaptació! Doble premi per qui em digui de quina varietat es tracta.]


[Si els arqueòlegs diuen que el Barret del Rector no és un dolmen, jo me’ls crec; però no puc evitar estranyar-me de l’habilitat de l’Atzar i dels elements per crear un monument lític d’una aparença tan inequívocament humana.]


[I també m’estranya que un abric tan ben parit com la cova de Cal Muntaner no fos habitat en edats pretèrites. Sí que es van trobar, però, restes arqueològiques en una altra cavitat que també surt en aquesta foto, però que queda amagada entre la vegetació, damunt de la de Cal Muntaner. Es tracta de la cova del Tramper, d’accés impracticable. L’estudi que esmentava abans en diu el següent: «En el seu interior foren localitzades restes humanes, ceràmica feta a mà, llisa; un esclat de sílex i un botó de petxina piramidal. La cova del Tramper, a l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya està catalogada com una “cova natural d’inhumació col•lectiva, amb una cronologia del Neolític Antic Postcardial (-4000/-3000) i de l’Edat del Bronze (-1800/-650)”.» Doncs això: sembla que la presència i l’activitat humanes no són cap novetat pels voltants del mas de Cal Montaner.]