A part d'això, no cal dir que l'espectacle d'una muntanya tan deliciosament solitària com Ensija colgada de neu immaculada ha estat corprenedor. I set hores d'espectacle corprenedor no es viuen pas cada dia.
I és que la serra d'Ensija és un lloc molt afortunat. Petita, però molt ben proporcionada: boscos espessos al vessant nord, un parell de canals maques, parets imponents al sud i uns planells alpins extensos i preciosos (mancats, això sí, de llacs, patrimoni exclusiu del Pirineu axial). Si a això li sumem que queda en una àrea de rialla morta entre el complex Cadí-Pedraforca i els pols d'atracció de trineus i esquiadors familiars de Rasos de Peguera i el Port del Comte, comencem a tenir un molt bon lloc. Al cap de setmana s'hi troba algú, però avui, dijous, he pujat i he baixat sense veure ningú, ni cap traça, ni sentir cap veu. A una hora i mitja en cotxe de Barcelona, estar tot el dia caminant i que et passi això no és normal (i, si et ve de gust, és molt plaent).
A més, per si tot això fos poc, Ensija és la primera serra una mica alta pujant pel Llobregat. Això li dóna una posició de sentinella des de la qual, en un dia clar, domina dos terços de Catalunya cap al sud (des del Montseny fins als Ports de Beseit), i, cap al nord, té unes vistes privilegiades del Cadí, el Moixeró i el Pedraforca, a part del Pirineu de la Cerdanya i del Ripollès, i alguns muntanyots del Pallars.
[La traça oberta entre rampa i rampa.]
La qüestió és que, a part de passar-m'ho molt bé, retrobar-me amb això d'anar sol a la muntanya i sentir que el dia ha valgut la pena, he après què és obrir traça amb neu nova i he avançat una mica en el meu coneixement (encara molt insuficient) del comportament de la neu i del gel (com ara les "ombres de gel" de les fotos -la d'aquí i les que penjaré al fotoloc-).
[Una ombra de gel interpreta una creu de ferro a la seva manera, mentre aquesta emmarca a la perfecció (pura casualitat) el Pedraforca, al fons.]
Vaja. Veig pel meteocat que ara mateix està tornant a nevar. Jo em pensava que algú podria aprofitar la meva traça demà. Tinc la sensació que això passa tot sovint en coses molt més serioses: persones que es deixen la pell per obrir camí i després ningú aprofita la nova via (ja sigui perquè som rucs o, com en aquest cas, pels imponderables).
FITXA (PSICO)TÈCNICA
El que volia fer: volia llevar-me a les 5 per tenir les raquetes calçades a quarts de 8, pujar a la Gallina Pelada (2317 m, el cim més alt d'Ensija, de nom certament antiheroic; en té un altre, "Cap de Llitzet", però a hores d'ara em sembla un eufemisme), després fer tota la carena de la serra fins a Serrat Voltor, a l'extrem oriental, i baixar pel barranc de Llobateres. Però un paisà d'aquesta terra, l'amic Ignasi Serra, de Sant Julià de Cerdanyola, em va recomanar que no m'aventurés per Llobateres, ja que, quan hi ha molta neu i pujades de temperatura, com ha estat el cas d'avui, poden baixar-hi allaus.
[A l'espera de disposar d'un escàner, m'haig de conformar amb gorrejar mapes d'altra gent; la ruta marcada coincideix en un 90% amb la que he fet jo.]
El que he fet: m'he llevat a quarts de 7, he sortit de Vilanova a les 7:10, m'he passat de llarg a Martorell (m'he posat de molt mala hòstia), cosa que m'ha fet perdre 20 minuts i 3,50 € de peatge, he arribat a la Pleta de la Vila (l'inici de l'excursió; s'hi va agafant un trencall a mà esquerra al coll de Trapa, entre Saldes i Gósol) a les 9:35 i he començat a caminar a les 9:40. He pujat pel camí de la font Freda. El meu trist estat de forma, la fal·lera fotogràfica que m'ha agafat i les esmentades condicions de la neu han fet que no arribés al refugi d'Ensija (tancat i amb una part lliure molt petita i bastant rònega) fins a les 12:25. Allà he dinat, a les escales, en mitja hora (entrepà, pera, figues seques), i he tirat cap amunt. Un cop he arribat a la carena (que he agafat una mica més a l'est que el recorregut marcat), ha començat a sonar el telèfon; entre això i les meves pobres cames, he trigat més d'una hora a fer el cim de la Gallina Pelada, a les 14:10. Després, m'he acostat, per una careneta més aèria que perillosa (si la neu és bona com avui; amb gel, millor no fer-la) a la Roca Blanca, on m'he parat a fer més trucades (per dropo que sigui, un autònom és un autònom) i a gaudir una estona del paisatge a les 14:30. Dec haver sortit al cap d'un quart d'hora i, d'una tirada i pel mateix camí de la font Freda, amb els núvols trepitjant-me els talons, m'he plantat al cotxe a les 16:35. Crec que, tal com ha evolucionat el dia (molt de sol i gens de fred al matí i migdia, empitjorament ràpid a la tarda), he fet bé de no baixar pel barranc de Llobateres, una canal un pèl compromesa pel pendent (si hi ha gel) i pels allaus (si hi ha massa neu).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada