La Morella per la via ràpida

La zona de la Morella (595 m) és un altre exponent de la resistència de l'encant eixut del sud del Garraf a les omnipresents agressions humanes. Ni la carretera del Rat Penat a la Plana Novella, ni els ràdars de l'Exèrcit, ni l'antic abocador de la vall de Joan han aconseguit que deixi de valer la pena escapar-se a estirar les cames pel Rascler i per la dolina de Campgràs, per acabar pujant al cim més alt del massís.

L'objectiu era, sense llevar-se aviat ni fer cap esforç de muntanyista seriós, aprofitar una mica el meu primer matí lliure després de quatre setmanes de bogeria laboral (la subtitulació del festival Beefeater In-Edit), i vaig optar per fer una passejadeta i revisitar el cim de la Morella, al qual només havia pujat una vegada, l'any 1991, en una excursió amb l'escola Montserrat, guiada pel Jaume Marsé, sens dubte la persona que més em va ensenyar a estimar les humils meravelles naturals de la nostra comarca.

Com que no tenia gaire temps, vaig fer tota l'aproximació que vaig poder amb cotxe: la carretera de les costes fins a la urbanització del Rat Penat, i d'allà amunt pel port de primera categoria que van fer els ciclistes de la Volta a Espanya l'any passat fins al pla d'en Querol. Allà, en una cruïlla de la qual surt una altra carretera, tallada per una tanca, que du cap al ràdars, hi ha un pàrquing on és molt còmode deixar el cotxe. A partir del pàrquing, en un quart d'hora, entre nombrosos avencs (el camí passa perillosament a la vora del de la Sílvia, el de l'Asensio i el dels Llambrics), et plantes a la dolina de Campgràs, un prat rodó i ben pla d'argila vermella que seria encara més bonic si no hi hagués les instal·lacions militars i de navegació aèria del Rascler. Allà vaig parar una estona i, quan vaig tornar a engegar, en 15 minuts més era a dalt de la Morella, des d'on es té una vista magnífica de tota la plana del Baix Llobregat i de la ciutat de Barcelona, amb el mar ben present i un munt de serres muntanyoses que sempre fa gràcia d'identificar, des de Collserola fins al Pirineu al nord, passant pel Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat... I des de les muntanyes del Penedès fins als ports de Tortosa cap al sud, amb les muntanyes de Prades i el Montsant. Crec que la Morella i la Mola són els dos miradors més privilegiats de tot el massís, i tots dos són ben fàcils i breus de pujar si hom s'hi aproxima prou amb el cotxe, alhora que ofereixen també la possibilitat de fer ascensions llargues des de baix molt interessants (en el cas de la Morella, des del poble de Garraf, des de Castelldefels o des de Vallgrassa, per exemple). De nou al cotxe, després de donar-li el dinar al petit Joan a Campgràs, vaig decidir baixar per la Plana Novella i pel coll de la Fita fins a Sitges. Aquest passeig motoritzat per les pistes del Garraf fa venir moltes ganes de noves excursions a peu per les precioses masies, en diferents estats de conservació, que taquen tota la geografia del massís. Prometo, doncs, cròniques de sortides més substancioses durant els propers mesos per explorar una mica més aquesta zona, i ara us deixo amb algunes imatges d'aquesta escapada-llampec.

[Font: Mapa - Guia excursionista MASSÍS DEL GARRAF, Editorial Alpina.] Perquè ens en fem una idea, tots aquests símbols amb una semicircumferència i una fletxa cap avall que es veuen al mapa són avencs... Així que millor que tinguem la canalla ben agafadeta. Val a dir, però, que aquestes formacions geològiques, juntament amb les dolines i els rasclers (aquells camps de roques blanques calcàries corroïdes per l'aigua), són els elements que fan tan especial el paisatge d'aquesta zona. La caminada, en total, és d'uns 35 minuts de pujada i 25 de baixada, sense comptar aturades i a un pas tranquil.


Imatges

El turó de la Bena, a l'esquerra, ja ha sortit fotografiat des d'un altre angle en aquest bloc. És una muntanya que, tot i que força insignificant a primera vista, resulta que té un estrany magnetisme per a mi. M'estaria hores mirant-me-la.

L'avenc de l'Asensio, amb 83 metres de profunditat, és un dels que s'obren vora el camí de pujada a Campgràs.

Les tiges seques del càrritx es gronxen amb el vent a Campgràs. És una planta ben vulgar i molt abundant al massís, però és ben bonica si te la mires de prop (amb la macro de la meva Lumix ;).

El Baix Llobregat i tot Barcelona al fons. Quina llàstima haver-me deixat els prismàtics per identificar-ne els barris i els edificis emblemàtics. Sens dubte, aquesta és una excursió de prismàtics.

La carretera del Rat Penat a Plana Novella i a Olivella creua tot el parc natural en diagonal, i és una de les carreteres que he vist en més anuncis a la tele. De debò: sobretot anuncis de cotxes, però també en algun altre. S'ho fan venir bé per enquadrar la imatge de manera que no surti cap línia elèctrica, ni cap pedrera, ni cap urbanització, i fan que sembli una carretera perduda a la fi del món, quan en realitat és una carretera que ens trobem aquí mateix, a 20 km de Barcelona, més aviat al cul del món, en un dels paisatges naturals més maltractats de Catalunya. Però és que la màquia mediterrània amb el mar al fons i els nostres cels de tardor constitueixen plegats un paisatge d'una bellesa única (i heroica, atesos els atemptats que pateix).

Hem fet el cim! En un altre exemple d'enquadrament tendenciós (com el dels anuncis de cotxes), aquesta foto omet allò que assenyalava el Joan, que no era pas la roca blanca del cim més alt del Garraf, sinó uns cagallons de cabra que hi havia sota i que li van cridar molt més l'atenció que la immensitat de les vistes.

El Puigpedrós i els Engorgs

DEFENSA DELS MOMENTS (UNA MIQUETA) CRÍTICS A LA MUNTANYA

Després d'una ascensió fàcil al Puigpedrós des del refugi de Malniu, l'Emma i jo, en la nostra primera escapada a muntanya sense el petit Joan, ens vam engrescar i, malgrat que anàvem amb calça curta i que véiem a ull nu com es formaven unes nuvolades notables, vam decidir baixar per l'altra banda i fer tota la carena del circ dels Engorgs abans de tornar cap al refugi. No cal dir que ens va enganxar el xàfec de ple i que, durant un parell d'hores, vam caminar xops fins al moll de l'os i passant un fred que ens va garratibar tots els músculs (començant pels de la cara, que costava de parlar i tot). Però no podia ser d'una altra manera: abans de portar el nen a la motxilla, totes les nostres excursions tenien el seu moment crític, així que a la retrobada amb els nostres costums jovenívols no hi podia faltar aquella estona de maleir l'instant en què has decidit complicar-te la vida quan el seny et deia que giressis cua. Per altra banda, les espectaculars ullades dels paisatges poc trepitjats de la carena dels Engorgs entre la boira, les perdius blanques (encara molt brunes a aquesta època de l'any) que vam tenir la sort de veure a la tosseta de l'Esquella i les eugues impertèrrites als plans de la portella dels Engorgs van fer que aquesta excursió fos de les que recordarem tota la vida. I és que, a la muntanya, els mals tràngols (si són lleus i no tenen conseqüències, que són els que li solen passar al muntanyista caut que us escriu) valen molt la pena, per allò de la superació personal i, sobretot, perquè ens mostren una altra cara del Pirineu.


DESCRIPCIÓ

Vam sortir del refugi de Malniu (2130 m) després d'haver-hi fet nit (menjar raonable, servei deficient -perquè hi havia una sola persona, molt apta i atenta, però insuficient-, preu una mica excessiu) a la no gens muntanyenca hora de les 8:30h. GR-11 amunt, a les 8:45h arribàvem a la bifurcació cap al Puigpedrós. Després de perdre el "camí recomanat", vam decidir, mirant el mapa, tirar amunt camp a través fins al coll de Molleres (9:30h), des d'on vam enllaçar amb la carena del serrat de les Perdius Blanques i, de nou al camí fitat, vam arribar, després d'una pujada menys dura d'allò que semblaven indicar les línies de nivell, a l'extens pla de les Molleres del Puipedrós (deu ser una meravella amb neu -ja tenim objectiu de raquetes per aquest hivern-). Per aquell pla tan agraït ens vam acostar al mugronet del Puigpedrós (2914 m) i ens hi vam enfilar, fresquíssims, a les 10:30h. Ens vam estar al cim 20 minutets, celebrant-lo amb un Twix i un parell de fotos. Un cop allà dalt, la idea inicial era baixar per la portella de Meranges directament cap al refugi dels Engorgs, i el banc de boira que pujava de la vall així ho recomanava, però la carena fàcil i alhora majestuosa que envolta aquell circ lacustre era molt temptadora, així que ens vam passar tota la baixada cap a la portella mirant-nos els dos elements del dilema, la carena i la boira, i discutint si tocava o no tocava fer tot el tomb al circ. I va resultar que sí que tocava, així que des de la portella de Meranges (11:20h, 2633 m) vam tirar amunt cap al primer pic dels Engorgs (11:50h, 2818 m), i avall cap al primer coll (12h), i amunt cap al segon pic dels Engorgs (12:15h, 2827 m), i cap al segon coll (12:20h). La muntanyeta russa (amb algun lloc que calia posar les mans, però sense cap perill ni cap pas aeri) va fer un repós a la tosseta de l'Esquella (12:30h, 2871 m), on s'obre un pla amable com el del Puigpedrós, si bé més petit. Allà vaig pensar que aquell era un lloc ideal per a la perdiu blanca i, tal com vaig formular aquest pensament, vaig sentir l'Emma: "Mira, perdius!"; en vaig copsar el perfil un momentet, però de seguida van marxar corrents. Per sort, baixant de la tosseta, les vam tornar a veure, fent aquell vol curt que fan, amb les ales ja una mica blanques (em pensava que a aquesta època encara serien del tot brunes), i la veritat és que ens va fer molta il·lusió. Però els dies de vi i roses d'aquella excursió estaven a punt d'acabar-se, perquè al collet de Sant Vicenç (12:45h) es va girar un aire inconfusiblement humit i, després d'un parell de plovisquejos, just quan arribàvem a la portella dels Engorgs (13:15h), va començar a ploure, i li va fotre de valent durant gairebé tota la baixada (de nou pel GR-11, sort que el camí estava marcat!) fins al refugi dels Engorgs (13:50h, refugi no guardat un pèl auster, però molt raonable, amb una taula ferma, llar de foc rudimentària i lliteres). Totalment xops i refredats, vam entrar al refugi, on vam coincidir amb dos nois molt amables que ens van oferir una bóta de vi negre que ens l'hauríem ventilat sencera. Dinats amb el pícnic correcte (si no fos pel plàtan verdíssim) que ens havien preparat al Malniu, vam emprendre la tornada a les 14:20h. El tram del GR-11 entre Engorgs i Malniu és pesat, però almenys havia deixat de ploure, i mica en mica les cames van recuperar el to, de manera que, passada la crisi de fred i humitat, vam arribar la mar de contents al refugi de Malniu a les 16:20h.

[Font: Mapa-Guia excursionista CERDANYA, Editorial Alpina.]
Al mapa hi ha marcat també el trajecte, d'uns 20 minuts, des del refugi fins on havíem deixat el cotxe per estalviar-nos els 2 euros que costa aparcar al refugi mateix. Francament, no val la pena: deprés de tot el tute, hauríem agraït molt tenir el cotxe allà mateix... Ens fem grans.


Imatges

El coll de Molleres amb el Cadí al fons. Com la majoria d'excursions al voltant de la Cerdanya, aquesta és una sortida generosíssima de vistes, fins i tot en un dia aspre com el que ens va fer.

El roc Colom (des de la portella de Meranges) és una d'aquelles dents pirinenques que, si sapigués escalar, m'agradaria molt enfilar-m'hi.

Pujant al primer pic d'Engorgs per la carena del circ, l'Emma s'atura per admirar les muntanyes de la coma de Campcardós (al fons).

La coma de Campcardós, preciosa des de la carena, és un altre objectiu per gastar raquetes aquest hivern (si és que es digna a arribar l'hivern).

L'alternança de carenes i pics drets amb extensos plans alçats (aquest, el de la tosseta de l'Esquella, a més de 2800 metres) és un dels grans atractius d'aquesta sortida. Un parell de minuts després d'aquesta foto vam veure les perdius blanques.

Les eugues (aquí en format panoràmic, com a les grans pel·lícules d'en David Lean, però en tamany i boira de regust Béla Tarr -deixeu-me ser una mica pedant, que estic molt orgullós d'aquesta foto-), esperant estoicament el xàfec als altiplans de la serra de l'Esquella.

Recordo l'Abel Torner, el pagès de la Bastida, una masia a prop de Prullans on jo feia estades els estius de l'adolescència. Un que dia vam anar a buscar un vedell que s'havia perdut i, anant jo de paquet a la seva Montesa, vam arribar a un collet des d'on es veien les muntanyes entre la vall de la Llosa i la de Meranges, em va dir: "Són braves, aquestes muntanyes". I quan al cap d'uns anys li explicava que havia passat pels Engorgs fent el GR-11, vaig veure (l'única vegada en ma vida) que se li humitejaven els ulls d'emoció, i em va repetir que eren "braves, aquelles muntanyes", i que per allà hi havia perdius blanques. Quanta raó que tenia!

El reproductor interior / 4

A PROP DEL CEL
"Cerca del cielo" de Nacho Vegas és una caixa de música difícil de parar quan et trobes esbarzerat en algun terreny gairebé impracticable. La lletra parla de l'èpica i de la mística del muntanyisme, inspirant-se en la figura de Juanito Oiarzabal. Si bé Oiarzabal és un alpinista de categoria mundial i jo sóc un pixapins de fama poc més que domèstica (no arribo a "local"), he de dir que, per burro, m'he trobat en alguna situació complicada que m'ha fet sentir-me identificat amb l'èpica de què parla aquesta cançó, tant a la muntanya com a la vida en general. Quant a la mística, recordo que el mossèn de Salardú em va advertir una vegada: "On no hi creix el pi, que no hi busqui la vida l'home". L'avís contenia dues cullerades de paternalisme i una d'aversió per aquella tendència panteista que tenim alguns amants de la muntanya, per aquell afany pagà d'acostar-nos al cel per la via directa: enfilant-nos-hi. Però el senyor tenia raó: allà on ja no hi creixen els pins (que al nostre país és a partir dels 2.000-2.400 metres), el paisatge es torna inhòspit, i no és un bon lloc per buscar-s'hi la vida. Ara bé: és un lloc fantàstic per cercar-se un mateix. Perdoneu aquest tòpic tan suat, però és que aquesta expressió, encara que sembli mentida, té sentit una vegada de cada cent que es fa servir... i aquesta n'és una; i si no us ho creieu, proveu de passar tres o quatre dies tombant sols (si no ho heu fet ja) per aquelles alçades, i m'ho dieu: hom hi coneix coses noves d'un mateix (encara que sovint aquestes coneixences no són especialment plaents i, probablement, són completament inútils). L'alta muntanya, suposo que pel fet que és un entorn tan radicalment diferent dels nostres paisatges quotidians, fa que la nostra ment passi per corriols que no solem transitar, cosa que de vegades és molt sana, i d'altres completament insana. Però val la pena. No sé per què, però val la pena.
Bé, després d'aquest passeig pels famosos "cerros de Úbeda", tornem als mites de l'alpinisme, que eren la raó d'aquesta entrada, i és que aquesta setmana ens va deixar Walter Bonatti. Francament, jo el vaig conèixer arran de la necrològica que en va plublicar El País, però havent-ne llegit això i un article posterior al mateix diari, em sembla que Bonatti també encaixa en els versos de "Cerca del cielo".
Total: que recomano convençut aquesta cançó i bona part de la discografia d'aquest cantautor asturià, que, per cert, visitarà Vilanova el primer cap de setmana de novembre, dins del Faraday Tardor. No us ho perdéssiu pas.

A mig camí

L'escapada d'agost a Casa d'Arro va tornar a estar a l'alçada de les expectatives pel que fa a desconnexió del dia a dia i va ser d'allò més oportuna per fugir de la xafogor canicular d'aquestes últimes setmanes, però des del punt de vista estrictament muntanyenc va fer paleses les limitacions que comporta trescar amb un nen de deu quilos a l'esquena quan no s'està prou en forma. A les tres sortides que vam fer ens vam quedar a mig camí, tot i que, a base de rebaixar els objectius, cada caminada va anar sent més satisfactòria.

SENY A L'ARTIGA DE LIN
El primer dia de muntanyisme caut vam intentar pujar al coll dels Aranesos des de l'Artiga de Lin, però el barranc des Pois tenia un parell de passos que ens van semblar temeraris amb el petit Joan com a factor desequilibrant (físicament, vull dir); es va imposar el seny i vam decidir girar cua i acostar-nos, seguint tota la romeria de famílies, als Uelhs deth Joeu. Maco perquè sí, però massa transitat en ple agost. Això sí: hi ha ganes de tornar-hi, perquè la vista de la Forcanada, el Malh dera Artiga i la Tuca Blanca des de baix és una de les postals imprescindibles del Pirineu català, i perquè, calculant angles amb el mapa de l'Alpina, la vista que s'ha de tenir de la Maladeta des de dalt deu fer que valgui la pena qualsevol esforç (però no qualsevol risc, com era el cas).

MANCA DE CAMES AL VENTOSA
Després va venir la sortida més bonica a parer meu, que sóc un enamorat del granit (amablement arrodonit o amb enormes blocs refotuts, m'és igual, aquesta pedra, pel color, pel tacte, per l'adherència, m'agrada): el refugi Ventosa i Calvell des de la presa de Cavallers. El que passa és que un altre cop va resultar un pèl frustrant, ja que l'objectiu (tal com ja avançava a l'última entrada) era força més ambiciós: Cavallers - Ventosa - Port de Colomers. No va poder ser. Un altre cop, el maleït seny em va fer escoltar-me el cos quan tot just havíem deixat enrere el refugi i vam decidir avortar l'atac al port i aturar-nos a gaudir una estona del paisatge absolutament privilegiat que envolta el Ventosa i Calvell. Hi vaig passar fa cinc anys un dia de pluja i boira, però ja em vaig ensumar que amb el cel clar allò havia de ser esplèndid, i aquest cop la intuïció no em va fallar: el paisatge que envolta aquest refugi el converteix en un lloc de culte per a qualsevol granitòman amb ínfules de pirineista com un servidor. Total: que ens vam quedar un altre cop a mig camí, però, com a succedani, vam dinar entre el granit i l'herba amb vistes al Besiberri, a Tumeneia, i a la vall de Colieto... I, per si això fos poc, després vam anar a estirar una mica les cames pels estanys de Travessani, amb les precioses agulles i el pic del mateix nom a mà dreta, les parets de Tumeneia a mà esquerra i el Montardo al fons. Semblàvem uns nens en una botiga de llaminadures, però el pes (mai més ben dit) de la responsabilitat ens va fer girar cua i tornar cap al cotxe. La baixada té dues parts: una de molt divertida per anar fent saltirons pel granit i una de força avorrida un cop s'arriba a l'embassament de Cavallers, el flanqueig del qual, de pujada, encara fa gràcia, però de baixada es fa pesadot. Tot plegat, una sortida molt maca i un lloc amb moltes possibilitats d'ascensions i travesses meravelloses.
Total: 5 hores (45' de flanqueig de l'embassament de Cavallers i de pujada al pletiu de Riu Malo + 1h 30' des d'allà fins al refugi Ventosa i Calvell + 1h d'esplendor a l'herba + 1h de vagareig pels estanys de Travessani + 1h 45' del refugi fins al cotxe, al pàrquing de Cavallers).

TURISTES A CÀMERA LENTA FINS AL LLONG
I a la tercera va anar la vençuda. Si no s'acompleixen els objectius, cal rebaixar-los: taxi des de Boí fins al planell d'Aigüestortes i passejadeta fins a l'estany Llong, passant pel refugi del mateix nom. Malgrat que per aquestes dates sembli la Rambla de les Flors, Aigüestortes no deixa de ser un lloc idíl·lic; el refugi del Llong, igual que el Ventosa, és molt agradable per aturar-s'hi a fer un Aquarius fresquet (el meu estiu a l'antic refugi de Colomers, on no hi havia neveres, em fa ser molt agraït amb aquests detalls tèrmics); i l'estany Llong és un d'aquells llocs que, per anar-hi amb canalla petita, és d'allò més agraït. Tot plegat, una excursioneta eminentment bucòlica (ara bé, si us agraden les sortides qualificables amb aquest adjectiu, vegeu si us plau l'entrada sobre el Catllaràs que vaig fer l'any passat).
Ah, sí, els temps: 1h 30' de pujada des de la parada de taxis fins a l'estany + 1h de baixada + el que calgui de refrescament de gola al refugi i d'esbarjo pastoril a l'estany.

Imatges
Aquestes tres passejades són tan irrisòries que, dibuixades en un mapa, fan una mica de vergonyeta i tot, així que aquest cop m'estalvio la molèstia i em remeto a Google Maps o a Via Michelin per l'acostament als pàrquings respectius (l'Artiga de Lin, presa de Cavallers i central de taxis de la Vall de Boí) i al bon sentit comú dels lectors d'aquest bloc per arribar a les destinacions proposades, ajudats sempre d'un bon mapa de l'Alpina, que sempre fa companyia. Sí que vull afegir, però, algunes imatges de la sortida que va donar més de si fotogràficament, la del refugi Ventosa i Calvell.

La il·lusió que li va fer a l'Emma veure un tritó pirinenc per primera vegada (jo tampoc no n'havia vist mai cap) va il·luminar el primer graó d'ascensió, de camí cap el pletiu de Riu Malo, en un moment en què un plugim emprenyador ens va fer pensar a tornar enrere. Hauria estat un error, perquè després va fer un dia perfecte. Com diria Lou Reed a la seva cançó, "estic content d'haver-lo passat amb tu".

De vegades, una retirada a temps és una derrota dolça. Tal com tinc les cames ara mateix, pujar al port de Colomers amb el Joan hauria estat una matada; quedar-nos en aquest lloc, sota del refugi, a donar-li el dinar, amb el massís (i en aquest cas aquesta paraula pren tot el seu sentit) de Besiberri i la serra de Tumeneia de fons va ser una retirada gloriosa.

Pot semblar una mica absurd posar una foto tan semblant a l'anterior, però volia il·lustrar l'ubicació privilegiada del refugi Ventosa i Calvell, el més bonic a parer meu d'aquesta zona del Parc Nacional, ja que Restanca i Colomers queden massa a prop de sengles preses, i el Llong queda una mica enclotat. A més, per dins, és d'allò més agradable, i va ser una grata sorpresa trobar-m'hi la Cristina, amb qui havia treballat a Colomers i que ara treballa aquí. Una salutació per ella si mai llegeix això!

A jutjar pel posat clàssic que presenta en aquesta foto, l'Emma, fresca com una rosa, sí que hauria pujat còmode fins al port de Colomers (i fins al tuc de la Serreta, que era l'objectiu final secret d'aquesta sortida). L'estany Negre, sota mateix del refugi Ventosa i Calvell, és una massa d'aigua impressionant, la pinzellada definitiva d'uns 360 graus de paisatge incommensurable.

Les agulles de Travessani. Va valer la pena acostar-se a l'estany de Travessani, a deu minutets del refugi. Quan veig aquestes agulles, em sap greu no haver-me iniciat en l'escalada. No sé si encara hi sóc a temps.

Besiberri, 1907. Fent el burro amb la càmera compacta digital i els prismàtics, vaig trobar una manera de fer fotos que fa que semblin fetes a principis de segle, i d'aquí em va sorgir l'ambiciosa idea de preparar una entrada sobre l'expedició de l'Institut d'Estudis Catalans a la vall de Boí l'any 1907 per inventariar les joies del romànic que cent anys més tard han estat reconegudes per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat. Aquella odissea d'Arties fins a Caldes de Boí pel port de Colomers amb mules i amb 90 quilos de material fotogràfic em té el cor pres.

El reproductor interior / 3

OUR MOTHER THE MOUNTAIN
Fent la bossa per pujar a passar uns dies a Casa d'Arro (Montanui, Ribagorça), em comença a sonar al reproductor interior una tonada que m'ha acompanyat en moments de baixona muntanyenca: capvespres esperant que es faci fosc en un refugi, trams massa llargs de pista de tornada cap al cotxe, paradetes de repòs abans de fer un coll que fa mandra... En aquesta mena d'instants de vegades s'engega el "play" i comença a sonar la guitarra acústica de Townes Van Zandt arrossegant les notes d'"Our Mother the Mountain".
El disc homònim és una joia del folk jondo i un company molt fiable per les hores tristes o per quan ve de gust un chute de melancolia. I ara a l'ordinador l'escolto, i quines ganes que tinc de ser allà dalt! Prometo un parell o tres de ressenyes d'excursions a la tornada: Cavallers - Ventosa - Port de Colomers amb el Joan a l'esquena serà el plat fort. Ja us ho explicaré.

Una matinal pel Garraf més amable

Aprofitant les temperatures clements d'aquest juliol gloriós que ha fet, em vaig escapar un matí amb el Joan a l'esquena a fer un tomb pel castell d'Olivella i Santasusanna. Si bé aquesta zona manca del component més agrest i de l'atractiu geològic que abunda al sud del massís, no cal dir que els bosquets de pi blanc i les vinyes que hi trobem la converteixen en un lloc ideal per anar a estirar les cames aquells dies que fa mandra enfrontar-se als grans desnivells i a l'aspror del Garraf més "autèntic".


[Font: Mapa - Guia excursionista MASSÍS DEL GARRAF, Editorial Alpina.] Excepte un caminet que no surt al mapa (que he marcat en groc aquí) i que constituïa la part d'"exploració" d'aquesta caminada de tres hores, la resta de camins que vaig percórrer ja han estat ressenyats en aquest blog a les entrades "Menú de degustació pel nord del Garraf" i "Volta al castell d'Olivella". El passeig va anar més o menys com us explicaré ara.

Vaig deixar el cotxe en un lloc ideal per aparcar que hi ha a la vora de la carretera d'Olivella, uns 500 metres abans d'arribar al poble, a prop d'una corba des de la qual surt el camí que du a Can Montaner. Vaig agafar aquest camí i, passat can Montaner, en una corba molt tancada, vaig agafar un camí senyalitzat que, seguint el recorregut del PR C-37, du cap al barret del Rector, una formació geològica que sembla un dolmen, però que no és obra de l'ésser humà. A l'alçada d'aquesta curiositat quasimegalítica, vaig trencar cap a l'esquerra per enfilar el camí que puja cap a la masia del Rector i el castell d'Olivella. Poc abans de les restes d'aquest mas, hi ha un trencall a mà dreta que, en cosa de 100 metres, ens durà a una font que és un dels pocs punts d'aigua constants que conec al massís del Garraf. M'avergonyeixo de no saber-ne el nom, i val a dir que els de l'Alpina aquí no han estat atents, ja que és un error que un lloc tan bonic i tan perfecte per aturar-s'hi a esmorzar no surti al mapa (jo l'he marcat amb un punt blau). Ja veureu que no té pèrdua: el trencall es troba a mitja pujada, just abans de la corba marcada cap a l'esquerra que fa el camí, i de seguida s'arriba a la font esmentada, que us agrairia molt, si esteu llegint això i sabeu com se diu, que me'n diguéssiu el nom. Després de parar i esmorzar als safarejos d'aquesta font, vaig continuar la pujada fins al coll des d'on s'accedeix al castell d'Olivella (que queda a mà esquerra), però no vaig pujar al castell, sinó que vaig tirar cap a la dreta en missió exploratòria d'un camí que surt d'aquest coll i que, tal com jo m'imaginava (ja que tampoc surt al mapa -un altre lapsus perdonable dels nois de l'Alpina-), després de pujar una mica més i de planejar una estona cap a la dreta, va a enllaçar amb el GR 92.3. Un cop arribat al GR, en comptes de tirar cap amunt per anar cap a la Mola, com que veia que se'm faria tard, vaig tirar cap avall en direcció a Santasusanna. Al cap d'una estona, vaig veure les vinyes i l'imponent mas (gairebé un petit poble) que les domina des de dalt d'un roc. Santasusanna és un lloc canònicament bonic, però em sembla que ja en vaig parlar a les entrades esmentades d'aquest bloc, així que continuem: després de deixar el casalot i el camí que hi accedeix a mà dreta, vaig seguir els senyals que indicaven el camí de mas Vendrell, en pujada suau, deixant a mà dreta el coll de Trencaportells (un lloc ben maco, també), i, en arribar a una corba tancada cap a la dreta, vaig abandonar el camí que m'hauria dut directament a Can Montaner i, com que tenia ganes de cansar-me una miqueta més, vaig enfilar el camí que puja cap a mas Vendrell i el collet del castell d'Olivella des d'aquesta altra banda. De nou al collet, aquest cop sí que vaig pujar a les ruïnes del castell un moment per gaudir de les extenses vistes que s'hi tenen. Després, vaig tornar a baixar cap al cotxe pel mateix camí de la masia del Rector, passant per vora la font, pel barret del Rector i per Can Montaner. Tot plegat, com deia, unes tres horetes de passejada molt recomanable.


Amb tres dents i mitja, el meu fill Joan treballa un rosegó de pa als safarejos de la font de la qual no conec el nom perquè no surt al mapa. Qui me'l diu? Us ho agrairia enormement!


Els sabaters, un insecte tan comú als gorgs dels rius i les rieres de Catalunya, són tota una raresa en un lloc tan mancat de punts d'aigua permanents com el Garraf. I no sé pas on es devien amagar quan vaig fotografiar aquests safarejos completament glaçats l'hivern passat. Em sembla que tinc els mateixos dubtes que el Holden Caulfield a El Vigilant en el camp de sègol: "I live in New York, and I was thinking about the lagoon in Central Park, down near Central Park South. I was wondering if it would be frozen over when I got home, and if it was, where did the ducks go? I was wondering where the ducks went when the lagoon got all icy and frozen over. I wondered if some guy came in a truck and took them away to a zoo or something. Or if they just flew away." En aquest cas, l'opció del camió queda descartada, però la pregunta és la mateixa que es fa l'heroi de J. D. Salinger. Si em dieu el nom de la font i m'expliqueu on van els sabaters quan es glacen els safarejos, us faig un monument.


Posats a fer presentacions, aquest és el pare del petit Joan de la foto anterior, un servidor, convenientment borrós darrere d'aquesta meravella de teranyina. Com que el camí que no surt al mapa és poc transitat (malgrat que està prou trepitjat com perquè la malesa no molesti massa i sigui còmode caminar-hi), presenta una gran riquesa de teranyines d'aquelles emprenyadores que se t'enganxen a la cara. Sap una mica de greu passar-hi i haver de fer malbé la feina dels aràcnids, uns animals realment fascinants.


Petiteses. No em cansaré de repetir-ho: el Garraf és un lloc que, per gaudir-ne, cal fixar-se en les petites coses. I aquest funambulista n'és un exemple preciós.


Aquest és un dels nombrosos fruiters abandonats que hi ha al voltant de mas Vendrell. A la ressenya de "Volta al castell d'Olivella" ja demanava si algú sabia quin arbre és aquest, però com que allò era a l'hivern, no hi havia fulles, així que ara us ho torno a demanar i aporto més informació gràfica per facilitar-vos el favor. Aquí sota, per més senyes, teniu una foto de les fulles de més a prop. Si algú em diu el topònim de la font, el lloc d'hivernació dels sabaters i el nom d'aquest arbre... Anava a dir una grolleria: diguem que li ho agrairé profusament.

Menú de disgustació pel sud del Garraf

Passejar per la part més meridional del massís del Garraf és com menjar-se una galera: està ple de punxes i té poca carneta, però la que té és una delícia. I quan parlo de punxes no em refereixo pas a les dels garrics o les argelagues que poblen aquest paisatge aspre, sinó als nombrosos disgustos que cal superar per poder gaudir d'uns quants paratges sorprenents ben a la vora de Vilanova. I és que, per arribar a les vistes del fondo de les Coves, abans cal escapar dels afores del poble de Garraf, deixar enrere l'autopista i unes quantes línies elèctriques i, finalment, vorejar una pedrera dantesca. I, tot i això, val la pena! El que deia: ben bé com menjar-se una galera.

La caminada que proposo va ser de les primeres que vaig fer pel Garraf amb la motxilla portanadons, i no és una excursió curta: van ser cinc o sis hores (paradetes incloses) d'un trajecte amb desnivells de fins a 500 metres que vam recórrer un dia del passat mes de febrer. Si, després d'aquesta introducció, encara us queden ànims per provar-ho (insisteixo que val la pena), aquí sota teniu el mapa i unes quantes fotos. Val a dir que feia un dia grisot, i les fotos dels llocs més bonics no em van quedar gens bé, raó per la qual n'he prescindit, però us puc dir que els paratges de la dolina de Pic de Martell, la casa de la Pleta (que acull un centre d'interpretació del Parc Natural), el pla d'en Querol (amb el turó de la Bena i el Rascler a mà dreta), tot el fondo de Vallgrassa, la masia de Can Lluçà (l'únic lloc habitat de tot el recorregut -sense comptar, és clar, el punt de partida, Garraf-) i les terres de la Casa Vella (per les quals sento una especial debilitat, amb uns magnífics roures i amb petits camps de conreu on es poden veure perdius) són llocs del massís del Garraf que tots els que vivim a la comarca homònima hauríem de conèixer per tal d'estimar i protegir una mica més l'única àrea natural amb una extensió considerable que ens queda a tocar de casa.


[Font: Mapa - Guia excursionista MASSÍS DEL GARRAF, Editorial Alpina. Deixeu-m'ho dir: un treball magnífic de l'Alpina, imprescindible per a qualsevol excursió pel massís.]

Com veieu, es tracta d'una excursió circular amb el punt de partida a la inhòspita estació de tren de Garraf. Haurem de seguir la carretera de les costes durant uns dos-cents metres en direcció a Barcelona fins a haver deixat a mà esquerra una petita urbanització nova deshabitada, després de la qual, a l'alçada més o menys d'un celler modernista que queda a la dreta, deixarem la carretera per pujar cap a l'esquerra uns quants metres i enllaçar amb el GR 92, que ens durà muntanya amunt fins a tocar de la Pleta. Val a dir que és un camí molt ben fet i que els 300 metres de desnivell que haurem de superar per arribar a la dolina de Pic de Martell i a la Pleta es faran força planers i agradables, malgrat els nombrosos atemptats mediambientals que minen la pujada (autopista a mà esquerra, pedrera a la dreta, etc.). Per sort, totes les desferres del progrés es concentren en aquest primer tram de l'excursió i, un cop superada la Residència-Cementiri de Gossos (sí, això no us ho havia dit, és la cirereta del pastís), el Garraf ens mostrarà la seva cara menys castigada, que ja ens acompanyarà durant la resta del camí. Això sí: un cop passada la Pleta, tindrem vint minutets d'asfalt (no fos cas que ens penséssim que som en un Parc Natural), que suposen una incomoditat molt atenuada per la bellesa del paisatge. Encara sobre asfalt, caminarem pel pla d'en Querol, que agrairem després dels gairebé 500 metres que haurem fet de pujada, i després baixarem per un corriol força dret cap al fondo de Vallgrassa, que recorrerem per un camí esquerpot però interessant fins a la masia del mateix nom, un bon lloc per parar a fer un mos. D'allà, pel PR C-37, farem una breu pujada fins a la collada de Vallgrassa. Després de planejar una mica per una pista de terra, deixarem el PR C-37 per anar cap a Can Lluçà, passant per la Casa Vella. Un cop a Can Lluçà, ens retrobarem amb el GR 92, que ens durà, tot baixada, de tornada cap al poble de Garraf, on arribarem tips de galeres: amb la boca destrossada de veure més pedreres i més autopista i més línies elèctriques, però amb el regust exquisit d'haver vist uns paratges molt especials que tenen per virtut i alhora per desgràcia el fet d'estar enganxats a una de les principals conurbacions de la Mediterrània, a 20 minuts en tren de l'estació de Sants.


Bodegó garrafenc. Autopista, línia elèctrica, pedrera... Alguns dels elements que dinamiten (mai més ben dit) les nostres muntanyes. La primera hora de camí n'és plena; després, desapareixeran fins al punt que ens en podem arribar a oblidar (cosa que pot fer traumàtica la retrobada amb aquest bodegó al tram final de la caminada).


A l'esquerra del camí, l'abans. Al Garraf encara queden molts fondos (que és el nom amb què és coneixen les valls tancades i de rieres seques que conformen el massís) com aquest, el de les Coves, que presenta si fa no fa l'aspecte que devia tenir abans de la bogeria col·lectiva de picar-se les muntanyes compulsivament per fer-ne ciment, la part més primària del brillant model econòmic del nostre país.


A la dreta, el després. Si allò de la foto anterior era el que es veia si miraves cap a l'esquerra des d'un camí carener que hi ha cap al principi de l'excursió, la imatge que et colpia si giraves la mirada cap a la dreta era aquesta: una enorme pedrera, les dimensions de la qual costen d'encabir en una fotografia (només cal que us fixeu en com de petits es veuen els megacamions que hi ha aparcats al fons de la pedrera, que són veritables monstres).


El turó de la Bena em va concedir l'única foto acceptable paisatgísticament d'una jornada poc fèrtil en el terreny de la fotografia.


Sembla que hi ha lloc per a l'amor entre les aspreses del Garraf. Potser aquell dia m'hauria d'haver dedicat a la fotografia entomològica, més que no pas a la paisatgística. Una mostra més que els grans atractius d'aquest massís es miren amb les ulleres de prop... O amb una lent macro, directament.

El reproductor interior / 2

WILD MOUNTAIN THYME

Ja fa gairebé un any que me'n vaig anar a peu amb el Serrat. Potser ja toca reprendre el Cul a Terra. A veure si durant les properes setmanes penjo quatre ressenyes que tinc pendents de les meves primeres sortides amb motxilla portanadons. De moment, però, me'n vaig a fer farigola amb els Byrds, que, entre viatges d'LSD i excursions de THC, van colar al Fifth Dimension aquesta cançoneta popular amb arranjaments de banda sonora de l'Oest, que sona tot sovint al meu reproductor interior.

El reproductor interior / 1

CANÇONS D'ANAR A PEU

A la muntanya, no s’escolta música. Sobretot qui, com jo, és mal amic dels auriculars: aquells tan petits, de botó, tota l’estona em cauen i em posen histèric; els que van agafats per damunt del cap solen ser durs i em fan mal a l’orella; i, és clar, no es tracta d’anar a fer el Montardo amb uns cascos encoixinats d’estudi, oi? A més, molèsties a part, francament: s'ha de ser carallot per anar pel mig del bosc amb les orelles tapades. Total, que, a la muntanya, no s’escolta música. A no ser, és clar, que et carreguis la guitarra a l’esquena, però les lumbars no em recomanen aquest exercici, i l'oïda fa temps que em va dissuadir de tocar cap instrument. De manera que tanquem-ho: a la muntanya, no s’escolta música. A la muntanya, la música es recorda, es reprodueix amb aquesta mena d’Spotify orgànic i aleatori que tenim a la closca i que s’engega quan vol (i que també fa anuncis emprenyadors de tant en tant). De vegades, sobretot quan s’està caminant en silenci, amb el ritme dels passos, vénen al cap tonades, fragments de lletres, frases soltes, que es van repetint com un mantra, i sovint t’ajuden a vèncer algun coll quan vas carregat i no pots dir fava.

És la meva intenció a partir d’ara, de tant en tant, fer constar en aquest bloc algunes de les cançons que m’acompanyen (a la ment; no us penseu pas que goso trepitjar-les en veu alta) quan vaig sol a la muntanya o quan, anant acompanyat, es fa un d’aquells silencis llargs que de vegades t’uneixen més al company de travessa que cap conversa. Serà una manera de mantenir viu aquest diari ara que les circumstàncies m’han fet espaiar les escapades.

Mireu, de fet, anava a començar amb una cançó dels Byrds, una de l’època hippy que convida a anar a trobar-se amb la natura, però quan he dit això de carregar-me la guitarra a l’esquena, se me n’ha acudit una altra que trobo que és d’allò més adient per encetar aquesta “nova secció”. Així que, sense més preàmbuls, us deixo amb el mestre i me’n vaig (a peu).

Menú de degustació pel nord del Garraf

Vinyes, pins, màquies, alzines, avencs, coves, rieres, masos habitats i abandonats, i un cim imprescindible del massís: la Mola. Un tast del bo i millor del Garraf interior en una caminadeta de 4 o 5 hores.


El passat dia 18, en una de les llevades intempestives del petit Joan, que llavors tenia 9 dies d’edat, se’m va acudir, després de canviar-li els bolquers i deixar-lo al pit de l’Emma, escapar-me a veure sortir el sol al massís del Garraf. L’objectiu era agafar una mica de distància amb la meva nova condició de pare, fer-hi un parell de tombs i, de pas, explorar una part que ja feia temps que tenia fitxada del PR C-37. Els resultats: la constatació de la profunda felicitat i l’agraïment que sento pel fet que l’embaràs hagi arribat a bon port i el tancament d’una proposta de circuit pel nord del Parc Natural del Garraf que crec que és molt llaminera i que us detallo a continuació. Es tracta d’una versió molt més àmplia i completa d’una passejada al voltant del castell d’Olivella que vaig ressenyar en aquest bloc fa tres o quatre mesos, que combina els millors retalls de les nombroses sortides que he fet per aquella zona durant els últims dos anys (per això hi ha fotos de diversos moments de l’any).

L'excursió comença molt a prop d'Olivella. Podem deixar el cotxe vora la carretera en un parell de llocs òptims per aparcar que hi ha uns metres abans del camí que surt a l’esquerra cap a Cal Montaner (senyalitzat amb les marques grogues i blanques del PR C-37), uns 300 metres abans d'arribar al poble. Comencem a caminar per aquest camí i de seguida deixem a l’esquerra la masia de Cal Montaner (150 m), l’única casa habitada que veurem en tot el trajecte, entre unes vinyes esplèndides i amb uns margallons i uns fruiters magnífics davant. Al cap de cinc minuts, deixarem a la dreta el PR C-37, pel qual baixarem més tard de tornada cap al cotxe, i anirem fent via entre boscos més o menys joves de pi blanc fins al pla de Santasusanna (180 m), un lloc idíl•lic dominat per aquest mas, al qual ens podem acostar per un camí que hi puja i tafanejar una mica entre les escletxes del portal (que, per cert, té un forat per on s’hi pot entrar, però no seré jo qui us animi a saltar-vos un principi bàsic de la nostra societat per admirar les meravelles i les curiositats de l’interior d’aquesta propietat privada semiabandonada... oi?).

Des de Santasusanna agafem cap a l’est el GR que hi passa i anem guanyant alçada, primer suaument per un fondo força humit i frondós, i després d’una manera més pronunciada muntanya amunt fins a la Llaureda (358 m), des d’on el camí careneja fins a la pista que va d’Olesa de Bonesvalls a Can Grau. Un cop arribats a la pista, hi baixarem 30 o 40 metres fins un retomb a l’esquerra, del qual surt, recte, el camí que puja fins a la Mola, un corriol dret però no gens antipàtic que ens durà al cim d’aquesta muntanya emblemàtica del Garraf (537 m), des d’on, en un dia clar, veurem bona part del Prepirineu i del Pirineu català, per no parlar de les vistes privilegiades que hi ha de la plana de Vilanova, del Penedès i, evidentment, de Montserrat i d’altres serres del Prelitoral.

Baixarem de la Mola per on hem pujat, però, a mig camí de la pista, en un lloc on el descens fa un descans, trencarem cap a la dreta per acostar-nos a l’avenc de l’Esquerrà (340 m), un dels més espectaculars del massís, tant per la seva profunditat (305 metres, que el situa com la quarta cavitat més fonda de Catalunya) com per l’aspecte del forat, d’un magnetisme vertiginós. El lloc de l’avenc és perfectament visible a l’esquerra de la pista anant cap a Olesa. Després, agafarem de nou la pista cap al sud, en direcció a Can Grau, deixarem a l'esquerra el camí de la Mola i la dreta el que hem fet des de Santasusanna, i aviat arribarem al trencall cap a la dreta del PR C-37 (línies grogues i blanques), que ens durà, en un descens exquisit, entre alsines, pins i conreus abandonats, al camí de Cal Montaner, des d’on serem a deu minuts del cotxe. Abans, però, rebrem per la dreta el camí del castell d’Olivella i, si ens hi fixem, veurem, a prop d’aquesta cruïlla, una formació rocosa coneguda com el Barret del Rector (175 m), que sembla talment un dolmen, però que, segons aquest estudi que he trobat a la xarxa, es tracta d’una broma de l’Atzar; igualment, es mereix aturar-s’hi un moment i veure les formes tan característiques de la roca calcària pròpia del massís. Una mica més endavant, quan ja haguem arribat al camí on començàvem a caminar, poc abans de Cal Montaner, hi ha la cova de Cal Montaner (150 m), que queda a la dreta del camí, a l’altra banda de la riera de Begues. Si ens hi fixem, trobarem el corriolet que hi baixa. Val la pena acostar-s’hi (són dos minuts de baixada). Com que no sortien al mapa, he marcat el Barret del Rector i la cova de Cal Montaner amb uns quadrats verds numerats amb un 1 i un 2 respectivament.

Quant als temps d’aquesta excursió, a un pas relaxat (però sense comptar les parades), més o menys es triga dues hores o dues i mitja a pujar a la Mola passant per Santasusanna, i el mateix per baixar-ne comptant la visita a l’avenc de l’Esquerrà. En total, doncs, 4 o 5 hores de caminar més les parades que vulguem anar fent pel camí. Per tant, la sortida es pot plantejar perfectament com una excursió d’un matí, o bé, si es vol, es pot dinar uns bons entrepans ben regadets amb vi de la terra i estar-s’hi tot el dia. No cal dir que si és estiu és més recomanable començar ben aviat i desistir de quedar-se a dinar, ja que a les hores centrals d’un dia de juliol o agost allò és un forn. Ara bé, a qualsevol altre moment de l’any, o a l’estiu mateix si es comença a trenc d’alba (i sobretot si ha plogut recentment), aquesta sortida és una delícia i una mostra ben significativa del que és el nord del massís del Garraf.

Temps total de la sortida: 4 o 5 hores (sense comptar parades).
Dificultat: Baixa.


[Apunt: Per a aquesta i altres excursions, val molt la pena comprar-se el mapa de l'Alpina "Massís del Garraf".]


Imatges


[El pla de Santasusanna al mes de febrer, amb el mas al fons.]


[El sol ixent rere la Mola, la matinada del passat 18 de juny.]


[Un pi incomprensible s’agafa a la roca, a prop de l’avenc de l’Esquerrà. L'Emma, al seu torn, agafa el tronc botit del pi com una pilota d'handbol.]


[Es difícil captar en una fotografia l’espant de l’avenc de l’Esquerrà; s’hi ha d’anar.]


[Quan ha plogut, el massís és generós, i floreix en abundància i amb varietat. Quan vaig arribar a casa, l’Emma em va fer veure que, accidentalment, havia fotografiat l’insecte que es veu a la dreta de la flor pol•linitzant-la. Per fortuna, doncs, tindrem noves generacions d’aquesta floreta. Per cert: premi per qui em digui com es diuen la flor i l’insecte.]


[Un altre contrallum de matinada, amb una altra flor lila preciosa.]


[Al tram del PR C-37 (o “sender d’Olivella”), el bosc fa anys que ha envaït els antics conreus de vinya, però aquesta es resisteix a desaparèixer del tot: es torna silvestre i s’enfila als pins. Això sí que és capacitat d’adaptació! Doble premi per qui em digui de quina varietat es tracta.]


[Si els arqueòlegs diuen que el Barret del Rector no és un dolmen, jo me’ls crec; però no puc evitar estranyar-me de l’habilitat de l’Atzar i dels elements per crear un monument lític d’una aparença tan inequívocament humana.]


[I també m’estranya que un abric tan ben parit com la cova de Cal Muntaner no fos habitat en edats pretèrites. Sí que es van trobar, però, restes arqueològiques en una altra cavitat que també surt en aquesta foto, però que queda amagada entre la vegetació, damunt de la de Cal Muntaner. Es tracta de la cova del Tramper, d’accés impracticable. L’estudi que esmentava abans en diu el següent: «En el seu interior foren localitzades restes humanes, ceràmica feta a mà, llisa; un esclat de sílex i un botó de petxina piramidal. La cova del Tramper, a l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya està catalogada com una “cova natural d’inhumació col•lectiva, amb una cronologia del Neolític Antic Postcardial (-4000/-3000) i de l’Edat del Bronze (-1800/-650)”.» Doncs això: sembla que la presència i l’activitat humanes no són cap novetat pels voltants del mas de Cal Montaner.]

El Catllaràs

D'ADJECTIUS I TOPÒNIMS ANÒNIMS

A dues hores pelades en cotxe des de Vilanova, m’he trobat un lloc on he entès en profunditat la paraula “bucòlic”. Superficialment, és un mot certament lleig, d’aquells que no s’adiuen gens amb el seu significat: sembla un dolor intestinal. No és tan bèstia com “orgasme” (que, per ser el que és, sona a error gramatical), però s’hi acosta. Sonoritats a part, “bucòlic” és, segons el DIEC, “relatiu o pertanyent a la vida i ocupació dels pastors”. Però, com que la definició oficial no em satisfà gaire més que la fonètica del mot, per mi, després d'una excursió que hi vaig fer l’altre dia, “bucòlic” és el Catllaràs, un massís entre el Berguedà i el Ripollès que, de fet, no ha sigut cap sorpresa, ja que ha demostrat estar a l’alçada de les grans expectatives que me n’havia creat un senyor de Sant Julià de Cerdanyola (un poble que jeu en un plec de les faldilles d’aquelles muntanyes). Es tracta de l’Ignasi Serra, un amic de l’Emma, estadístic com ella i guia de muntanya en potència, que ja m’ha recomanat altres sortides ressenyades en aquest bloc.

I la meteorologia em va donar l'oportunitat de conèixer l’adjectiu “bucòlic” amb les ulleres de prop i amb les de lluny, perquè mitja excursió va transcórrer per una boira bastant espessa que m’obligava a fixar-me en tot allò que tenia a la vora: els brancams dels arbres, la neu bruta i la terra tova de la fosa, les gemmes prenyades de primavera... Al migdia, però, es va aixecar la nuvolada i vaig poder ampliar el camp visual: amb una sensació d’eixamplament al pit que semblava amor a raig, vaig anar a parar a un prat ple de rierols corrent pertot arreu i envoltat d’un bosc vell i sa com n’he vist pocs a Catalunya; finalment, veia els petits cims que m’havia estat mirant al mapa, cada un amb el seu nom, probablement batejats pels pastors: les roques d’Arderiu, el roc del Joc, el de la Mare de Déu, el turó de les Dameses...

Permeteu-me aquí una digressió sobre la toponímia, però és que és al·lucinant com els pastors (i altres namers anònims de la muntanya, com ara caçadors, pescadors dels llacs o traginers), per una barreja de necessitat i d’ociositat, han anat posant nom al llarg de mil·lennis (els topònims bascos del Pallars i l’Aran en són testimonis) a cada pedra i a cada pla del Pirineu. Llacs, fonts, rierols, pales, obagues, solanes, prats, pics, colls, serres, boscos, arbres... Res no s’ha escapat de l’índex dels habitants d’aquestes muntanyes, per molt abandonades que puguin semblar algunes avui. Només als llocs més inaccessibles hi ha alguns cims secundaris que, quan hi van arribar els primers alpinistes, es van trobar que no tenien nom, i els van batejar. A Colomers, per exemple, hi ha un bony al mig del Circ que no tenia nom quan s’hi van establir els guardes del refugi; és una muntanyeta que queda eclipsada pels tucs que envolten l’olla de Colomers, però vista des del refugi tenia una presència massa prominent com per a romandre innominada, i només va caler que un llamp hi matés unes vaques perquè es convertís en el Tossal dels Ossos, que és com avui surt als mapes. Quan els mateixos que li havien posat el nom (el guarda i el cuiner) m’ho van explicar, em va agradar haver pogut viure de tan a prop aquest granet de sorra en el procés essencialment humà de posar nom a les coses. Després, em van explicar un reguitzell de noms més que havien posat ells, com el collet del Be Mort (sempre temes molt alegres) o l’Agulla Lara (que és el nom de la filla del guarda), molts dels quals surten als cartogràfics de l’Alpina. Des de llavors, encara em miro els mapes amb més passió.

Déu n’hi do com me’n vaig per les branques. Millor que us deixi amb les fotos i amb la descripció tècnica de l’excursió, per si us animeu a fer-la. El Catllaràs és, certament, una escapada molt recomanable: com passa amb gairebé totes les que porto ressenyades en aquest bloc, sembla mentida que un lloc tan excepcional caigui tan a prop de casa. Posem-nos patriòtics: que paratges com el Joc de Pilota (un prat amb el topònim del qual també n’hi ha per sucar-hi pa) estiguin a dues hores de la platja del Far de Vilanova demostra que vivim en un país de puta mare. Geomorfològicament parlant, vull dir.


DESCRIPCIÓ TÈCNICA DE LA SORTIDA:

A les 7:40h vaig sortir de Vilanova i a les 9:40h vaig aparcar al Santuari de Falgars (passant per l’Eix del Llobregat i desviant-me’n a Sant Julià de Cerdanyola). Amb tota la calma d’anar parant a fer fotos i de flipar-me amb totes les petites coses a què m’obligava a fixar-me la boira (això va marcar el ritme lent de tota l’excursió), vaig passar pel Camp de l’Ermità a les 10.20h, em vaig plantar al coll de Sant Miquel a les 11:15h i, després d’un intent de pujar al Serrat Negre frustrat per la quantitat de neu tova que hi havia al vessant occidental d’aquella muntanya (i pel fet que havia deixat incomprensiblement les raquetes al cotxe), vaig arribar al pla de Catllaràs a les 12h i vaig pujar al roc de Catllaràs (1.685 m), on vaig fer una parada per menjar-me quatre galetes. D’allà, vaig arribar al Prat Xispedor (que al mapa surt com a Gespedor, però que, per allò del meu entusiasme per la toponímia popular, m’estimo més citar-lo segons l’anomena el paisà Ignasi Serra) a les 12:50h, passant per la magnífica Font Assedegosa. A les 13:40h era al Joc de Pilota, des d’on em vaig enfilar al Roc de la Mare de Déu (1.615 m, 14h). Després d’haver-ne admirat les vistes (la boira ja s’havia aixecat), vaig baixar a dinar al mateix Joc de Pilota (14:30h), i, baixant per un camí que no surt al mapa (però que he procurat marcar aproximadament a la ruta que us proveeixo aquí sota) i que passa per unes mines abandonades, em vaig plantar al cotxe a les 16:40h. A les 19h era a Vilanova un altre cop. Total: 11 horetes molt ben aprofitades (7 hores de caminada + 4 de cotxe).

Només queda apuntar que, encara que jo la fes a peu, aquesta excursió, en ple hivern, també es pot fer íntegrament amb raquetes (excepte la pujada al Roc de la Mare de Déu). La prova és que, malgrat que es mou per alçades mitjanes (entre els 1.200 i els 1.700 metres), a finals de març encara hi havia llocs on, sense raquetes, m'enfonsava fins més amunt del genoll.


[He marcat en groc el tram de camí que no surt al mapa de l’Alpina. Comença al prat Xispedor i està marcat amb uns senyals carbasses.]


AMB LES ULLERES DE PROP I DE LLUNY
Unes imatges del Catllaràs a finals de març


[El brancam d’un pi imponent al Camp de l’Ermità. Lluny de ser un destorb, la boira dóna molt de joc per fer fotos.]


[Un arxipèlag de fulles mortes damunt la neu vella.]


[Les mateixes fulles de l’arxipèlag tal com devien ser ara fa un any. Les gemmes són potència pura, vida reconcentrada i tibant, com una panxa de prenyada.]


[La neu és delatora. Quan arriba la primavera i deixen de caure noves capes blanques damunt del mantell, és molt fàcil veure rastres de l’activitat animal arreu. Petjades, excrements o, com en aquest cas, les restes d’un banquet d’esquirols, queden retratats a la pel·lícula glaçada.]


[L’abundància de zones planes fa que al Catllaràs el bosc hi creixi fort i sa. Fa goig passejar-hi.]


[Vora la Font Assedegosa, aquesta salamandra es mostra contenta que l’hivern, pam a pam, vagi cedint terreny a la primavera.]


[Al Prat Xispedor, la boira es va aixecar definitivament i vaig començar a caminar més lleuger, com si m’hagués tret un pes de sobre.]


[A més del sentit de la paraula “bucòlic”, també vaig aprendre exactament què és una “xemeneia” en la terminologia muntanyenca. Aquesta és la que, sense dificultats, cal superar per enfilar-se al Roc de la Mare de Déu.]


[Bodegó neobucòlic. L’entrepà, la motxilla i les cantimplores de vi i d’aigua, al Joc de Pilota.]


[L’ull d’una mina de carbó. Diria que, concretament, és la mina del Moreno. M’imagino que els miners també tenen alguna cosa a dir en això de posar noms a aquestes muntanyes.]


[Epíleg. Baixant, paro a fer un tallat en un bar de Cal Rosal, a prop de Berga. Per a un habitant de l’extraradi barceloní (que, ens agradi o no, és el que és Vilanova avui dia), no deixa de sorprendre entrar en un bar i veure un grup de paletes i manobres parlant un català que, per ignorància, solem associar amb la pagesia. M’acosto al racó de la premsa i veig que haig de triar entre un Telva i una revista de cotxes. Per pudor, agafo la de cotxes, i, què voleu que us digui, em va fer molta gràcia aquesta patinada editorial del “modelo en negrita”. Per altra banda, aquella estona del tallat és una prova que anant a la muntanya no només s’aprenen noms de pedres i floretes, sinó que també es conreen disciplines tan insospitades com “lo más avanzado del mercado nipón en materia de vehículos eléctricos”. En casos com aquest, em tranquil·litza recordar que el saber no ocupa lugar.]